Una conversa amb W.G. Sebald

Joseph cuomo

 
 

Joseph Cuomo: A les teves novel·les sovint s’hi esdevé quelcom inexplicable; no sabem ben bé què fer-ne, però el fet que hagi pogut tenir lloc sembla que conté un significat enorme. 

Sebald: Sí. Crec que té a veure amb la casualitat, que és molt important en la meva obra (espero que no d’una manera excessiva). Ni les explicacions parapsicològiques, ni les teories de Jung sobre el subjecte m’han acabat mai de fer el pes. Les trobo força tedioses. Ara bé, vaig voler posar un exemple que il·lustrés que d’alguna manera necessitem donar sentit a la nostra existència absurda. Construïm sobre aquesta base. Crec que tots els nostres sistemes filosòfics, tots els nostres sistemes de creences, totes les interpretacions, fins i tot els mons tecnològics, estan construïts així per tal d’obtenir alguna mena de sentit, encara que tots sabem que no n’hi ha. 

Cuomo: Ara fa una estona, abans de començar, parlàvem de l’origen del teu primer llibre en alemany, Nach der Natur. Ein Elementargedicht [Del natural]. He llegit que deies que Grünewald [el pintor del segle xvi] va ser qui et va donar la idea de tot plegat, però ara m’explicaves que va ser [Georg Wilhelm] Steller, que apareix a la segona secció, i que tot prové d’un peu de pàgina. 

Sebald: Sí. Potser us podria interessar, perquè encara no sabeu com vaig començar a escriure llibres estranys com aquests. Vull dir que mai no havia tingut cap mena d’interès per a esdevenir escriptor. Cap a la meitat de la meva vida em vaig adonar que les exigències de la feina a la universitat (i d’altres que tots tenim), m’assetjaven cada cop més i que necessitava una via d’escapament. I això va coincidir amb el fet que en aquell moment era a Londres i llegia un llibre d’un escriptor alemany molt poc conegut anomenat Konrad Bayer, que era un dels joves surrealistes —surrealistes de postguerra, marginats pel famós Grup 47— i que subsegüentment es va suïcidar. Tan sols va arribar a escriure un parell d’obretes, una de les quals és Der kopf des Vitus Bering [El cap de Vitus Bering]. En un peu de pàgina d’aquest llibre, Bayer es refereix a un botànic i zoòleg alemany del segle xviii que es deia Georg Wilhelm Steller (que resulta que té les mateixes inicials que jo), nascut en un lloc que la meva mare va visitar quan estava embarassada de mi, al 1943, perquè, com que cada cop hi havia més bombardejos, es va haver de traslladar des de Bamberg, al nord de Baviera, fins als Alps, on vivien els seus pares. La mare no va poder passar per Nuremberg —que és la ruta normal—, perquè aquesta ciutat havia estat atacada justament aquella nit i encara cremava. Per tant va haver de circumdar la ciutat. I va estar-se a Windsheim, que és el nom d’aquell lloc, on una amiga seva hi tenia casa.

Cuomo: Un lloc que apareix al llibre. 

Sebald: L’hi esmento, sí. Aquest interès meu per a extreure quelcom d’on no hi ha res, que, al cap i a la fi, és l’essència de l’acte d’escriure, em va atrapar. El que em va agradar de tot plegat és que si canvies la naturalesa de la teva escriptura de monografies acadèmiques a quelcom indefinible, aleshores tens una llibertat total, mentre que, com ja saps prou bé, com a acadèmic hi ha qui sempre et diu: «Bé, això que poses aquí no és correcte. No està bé.» Ara tant li fa. 

Cuomo: El punt clau de la teva obra sembla que és el conflicte entre la natura i la civilització, i a tu et fa por la destrucció de la natura... 

Sebald: Bé, d’alguna manera, la natura orgànica desapareixerà. Veiem com passa a marxes forçades. No és gaire difícil; vull dir, pots sentir com l’herba cruix. Un cop ets capaç de fixar-t’hi, si viatges a la Mediterrània, t’adonaràs que abans hi havia boscos per tota la costa dàlmata. Tota la Península ibèrica era boscosa; a l’època d’Escipió, podies caminar des de la serralada de l’Atles fins a El Caire a l’ombra. Ja fa temps d’aquesta destrucció, no és pas cosa d’ara. Encara hi ha llocs —Còrsega, per exemple—, on pots veure com devien ser aquells boscos. Els arbres eren molt més alts. Eren com els arbres americans, drets, de més de cinquanta metres d’alçada. Però, d’això, només en queden àrees petites. I podem veure que és un procés de desgast que fa molt que dura i que la natura orgànica està essent reemplaçada per mitjà del departament del poder psicozoòtic, o com vulgueu dir-ne, per exemple, nosaltres —està essent reemplaçada per alguna cosa més, per química, pols i pedres, que funcionen d’una manera o d’una altra. I no sabem què passarà. En conjunt, la cosa evoluciona per si sola. No hi podem fer gairebé res per dirigir-ho. 

Cuomo: Crec que algun cop has dit que anar a la universitat va ser una experiència traumàtica perquè la majoria dels professors havien obtingut els seus llocs durant l’època dels camises marrons, per la qual cosa fins i tot allà també hi havia una conspiració de silenci. 

Sebald: És ben cert. Al 1963 vaig marxar del meu poble natal, d’on no havia sortit mai, per anar a la universitat. De fet, no coneixia Alemanya. Vaig anar a Friburg, que era el lloc més proper per a estudiar. I, sense saber per què, allà mai no m’hi vaig sentir còmode. Senzillament, les condicions per a estudiar no eren gaire bones, i per això vaig decidir de marxar a Suïssa, on, entre altres coses, era molt més fàcil entrar a les biblioteques i hi havia menys estudiants. De fet, vaig marxar d’Alemanya per motius pràctics, sobretot. És ara que em sembla —i no estic convençut del tot que sigui cert— que sentia una mena de malestar per tot plegat. Les humanitats havien estat totalment compromeses. L’àmbit de la llei, gairebé del tot... Era evident que tota aquella gent havia obtingut els seus galons durant els anys trenta i quaranta. I si et fixaves, com he fet subsegüentment, en els temes dels seus doctorats, t’esgarrifaves de mala manera. Realment era un espectacle molt desagradable. Ningú no en parlava, però hi havia un autoritarisme molt profundament arrelat, i com que tinc, em sembla, un toc anarquista, no ho podia suportar. 

Cuomo: Creus que per això ja no vas tornar a Alemanya? 

Sebald: Va ser per un cúmul de circumstàncies, però aquesta en va ser una, n’estic segur. Perquè òbviament un cop has viscut a Anglaterra durant uns quants anys t’adones de la diferència pel que fa a l’actitud. A Anglaterra la ideologia no importava. Tenia col·legues que eren sindicalistes radicals i d’altres que pertanyien a l’Església d’Anglaterra i treballaven plegats i es toleraven. Però a Alemanya després de la revolta d’estudiants del final dels anys seixanta, principi dels setanta, si eres d’esquerres només podies fer el doctorat a Frankfurt, Berlín o Bremen. En canvi, si tenies idees liberals, podies fer-lo on volguessis. Era així. Havies de triar el teu tren. 

Cuomo: Austerlitz tracta d’un tema semblant al d’Els emigrats: Jacques Austerlitz marxa de Txecoslovàquia l’any 1939 quan és un infant, i després no recorda gran part del que hi va passar fins que és força més gran. Es tracta d’algú que vas conèixer, com a Els emigrats

Sebald: El personatge d’Austerlitz parteix de dos models i de fragments d’altres vides, també. Jo tenia un col·lega que vivia a Londres —Londres és a cent seixanta quilòmetres de Norwich, però hi tenia alguns contactes, allà— i hi havia topat fortuïtament moltes vegades, a Bèlgica, sobretot, al final dels anys seixanta, en llocs inversemblants. Era historiador de l’arquitectura, deu o dotze anys més gran que jo, un senyor professor, amb un do molt gran. I sempre que ens trobàvem, l’escoltava delerós de saber. Abans d’arribar a Anglaterra no havia tingut cap professor que em vingués de gust escoltar, tret del professor de primària. I a aquest home li interessava l’arquitectura de l’època capitalista —auditoris, estacions de tren, aquest tipus de coses— i podia estar-se hores i hores parlant sobre els detalls més fascinants. Durant un temps el vaig perdre de vista, i als anys noranta vam tornar a contactar. Aquesta és una cara de la història. Ara bé, n’hi ha una altra, de cara, que és la història de la vida d’una dona. Vaig assabentar-me’n, com passa de vegades, a la televisió. Ja saps com en són d’efímeres aquestes aparicions: veus una pel·lícula o no la veus, i aleshores s’esvaeix per sempre i no en pots obtenir cap còpia tot i esforçar-t’hi molt. Doncs van parlar de la història d’una dona que amb la seva germana bessona havia vingut a la Gran Bretanya en un Kindertransport, que és com anomenaven els trens de nens molt petits que marxaven d’Alemanya, Txecoslovàquia i Àustria tot just abans que esclatés la guerra. Aquestes nenes tenien, em sembla, dos anys i mig o tres. Provenien d’un orfenat jueu de Munic i van ser acollides per una família gal·lesa sense fills i molt religiosa que van mirar d’esborrar la identitat de les nenes. Aquests pares adoptius van acabar tràgicament: el pare en un manicomi i la mare va morir de molt jove. Això és un fil de la història que després vaig ajuntar amb l’altra part. 

Cuomo: No t’he preguntat sobre les fotografies que apareixen en els llibres. Se m’acudeixen dues coses. La primera és que crec que vas dir que el noranta per cent de les fotografies que hi ha a Els emigrats són autèntiques. Ara bé, parlant de Kafka, hi ha un fragment a Vertigen en què el narrador és en un autobús i hi veu dos bessons que són com Franz Kafka de jovenet. De fet, ell va cap a un lloc on Kafka va estar-se una temporada, i vol fer una fotografia d’aquests dos nois; demana als seus pares que li n’enviïn una, dels nois, no li cal saber-ne els noms, necessita tenir-la i prou. Evidentment, els pares creuen que és un pederasta i no volen tenir res a veure amb ell. El fragment acaba: «Vaig romandre petrificat en aquell seient d’autobús fins al final, avergonyit fins a l’extrem i consumit per la còlera infinita de no poder tenir cap prova per a documentar aquella coincidència increïble». I em demano si aquesta és una altra manera de documentar: emprar les fotografies perquè documentin la casualitat. 

Sebald: De fet, aquest episodi concret va passar tal com el descric, i des d’aleshores sempre porto una càmera petita a la butxaca. Va ser una tarda molt desconcertant, horrorosa, però, què hi farem!, són coses que passen. Els dobles existeixen. La ironia és, per descomptat, que la prosa de Kafka és plena de bessons o trigèmins. Que això passés a la vida real em va semblar molt inversemblant. Vull dir, de vegades ens preguntem si tot plegat no ens ho haurem pas inventat. I no sempre està clar. 

Cuomo: La darrera pregunta és sobre la casualitat, novament. Em pregunto, tornant al tema de què parlàvem abans —la frontera entre natura i civilització—, si de vegades sents que la coincidència i la duplicació són una manera que la natura té de trencar la superfície de les nostres vides civilitzades. És a dir, potser no sabem què significa tot plegat, però ens fa l’efecte que passen coses més enllà nostre. 

Sebald: Bé, no em veig capaç d’especular gaire sobre això, però de vegades hom té la sensació que el terra no és gaire segur, que no podem controlar els esdeveniments. La idea de l’individu autònom que controla el seu destí mai no m’ha fet el pes. L’experiència em diu que sempre que he cregut que tenia les coses controlades, l’endemà mateix me n’ha passat alguna que desfeia absolutament tot el que tenia planejat. I sempre és així. La il·lusió que jo tenia alguna mena de control sobre la meva vida va desaparèixer quan vaig fer trenta-cinc anys. Ara estic descontrolat. 

 

JOSEPH CUOMO ha completat fa poc la seva primera novel·la. També és el director de les Queens College Evening Readings, que va fundar al 1976.