Responsabilitat i vergonya.

Christopher Bigsby

 Universitat d'East Anglia

Universitat d'East Anglia

 
 

Ara fa deu anys, un dia de desembre, era a casa, a Norwich, quan va sonar el telèfon. La meva dona va contestar i pocs segons després va esclafir a plorar: es tractava de la notícia de la mort de Max Sebald, conegut com l’escriptor W. G. Sebald. Havia mort en un xoc frontal contra un camió, a uns tretze quilòmetres d’on visc. Es dirigia envers casa seva amb la seva filla. Ella va sobreviure; ell, no. 

Max havia nascut l’any 1944 en un poblet dels Alps bavaresos, un lloc tan tranquil que va fer que Sebald desenvolupés una mena de fòbia als sorolls, raó per la qual fins i tot acusava els ordinadors de fer massa fressa. Al poblet no hi havia gens de remor, ni tampoc llibres. En comptes de llegir, passava el temps, tal com va confessar més endavant, voltant amunt i avall vagarejant. Dècades més tard, quan ja vivia a Anglaterra, parlant d’aquest fet, va dir que s’assemblava al que feia com a escriptor: «Sempre començo ajuntant bocins de paper i després estudio què puc fer-ne.» 

Els seus editors anomenaven els seus llibres novel·les, però això és perquè no eren capaços de pensar en cap altra manera de descriure’ls. De fet, eren una barreja de ficció, autobiografia i biografia, i contenien imatges que, de vegades eren informatives i a voltes iròniques. El títol alemany de Vertigo, el seu primer èxit, significa, alhora, ‘estafa’ i ‘sensació de caure’, i és difícil de saber si la seva obra es basa en fets o en ficció. Els llibres de Sebald passegen a través del temps i de l’espai, exploren la naturalesa del record i en particular d’un crim comès al bell mig del seu país: l’Holocaust. 

Una ressenya nord-americana d’un dels seus llibres es titulava «Depressió germànica», i una crítica del The Guardian, «Sebald, el misantrop de l’est». Ambdós titulars confonien el seu interès per la malenconia amb una concepció cínica de la vida. Doncs bé, tot i que en els seus llibres era capaç de mirar de fit a fit al cor de les tenebres, Max no era així. Era un home reservat, motiu pel qual vivia a Anglaterra, ja que creia que els anglesos tendeixen a respectar la privadesa. La solitud era la condició necessària per a escriure i els seus llibres sovint exigien que viatgés sol, però tenia molt sentit de l’humor, gaudia d’àpats amb amics i altres escriptors, i mai no es va deixar endur per la fama, per a ell sobtada i inesperada.

Durant uns quants anys la seva reputació es va mantenir dins les fronteres d’Alemanya. Sebald va començar a ser conegut internacionalment l’any 1996, quan Els emigrats fou publicat en anglès, és a dir, durant els cinc darrers anys de la seva vida. Però quin és l’origen de la seva obra literària? I quan comença i arrela el seu interès pels jueus i l’Holocaust, una preocupació creixent en els seus llibres? Al cap i a la fi, ell no n’era, de jueu.

El pare de Max havia servit a la guerra però mai no volia explicar res sobre el que hi havia fet o vist. Max explicava que la primera línia de defensa del pare sempre era «No me’n recordo». Més tard, a casa de la seva família, va trobar un àlbum de fotografies, un regal de Nadal que el pare havia fet a la mare al 1939. En algunes imatges hi apareixien un grup de gitanos darrere d’uns filats. No hi va haver cap mena d’explicació. El seu pare havia format part de les tropes que havien conquerit Polònia. Max va entendre que el seu país es basava en l’oblit voluntari: «Em vaig adonar que hi havia temes molt més urgents que els textos dels romàntics. Vaig entendre que havia de trobar el meu camí a través del laberint del passat alemany.»

Una vegada li vaig preguntar per què se sentia responsable del que havia passat, tenint en compte que havia nascut al 1944 i que, per tant, quan va acabar la guerra tenia tan sols un any. «Responsable, no; avergonyit», em va contestar. I realment ho sentia així. Recordava que va arribar un moment que es va adonar que tot just mentre la seva mare el passejava amb cotxet pels prats florits dels Alps bavaresos, els jueus de Corfú viatjaven en vagons, en un suplici que va durar quatre setmanes, fins a Polònia, on serien assassinats. Em va dir: «Ara sé que aquestes coses van projectar una ombra molt llarga en la meva vida». Aquesta és la raó per la qual se sentia obligat a escriure sobre aquells temps, tot i que insistia que no creia que escriure ajudés a exorcitzar el passat. 

Tanmateix, no voldria fer creure que l’Holocaust domina la seva obra ni que aquest fet és el que ha de captar tota la nostra atenció; la importància de Sebald rau en la seva manera d’escriure. En els seus llibres hi ha passatges que semblen autobiogràfics i que, de sobte, es fusionen en descripcions històriques de la vida d’algú que va viure durant el segle XIX. La juntura és tan imperceptible que sovint hem de recular per veure si podem captar el moment en què una cosa es fusiona amb l’altra. Tot plegat pot sonar extremadament acadèmic, però és de tot menys això. El que el lector segueix és un mapa de l’estratègia de Max, un collage, bocins i trossets d’experiència que, tanmateix, lliuren significats nous. 

Tot i que Sebald se sentia obligat a mirar de fit a fit la foscor, hi ha un plaer pur en els viatges que proposa als seus lectors en llibres que són gairebé impossibles de descriure en comparació amb cap més llibre de cap altre autor. Simplement és qüestió d’afegir-nos a aquests viatges.

És difícil de pensar en Max sense sentir-nos depassats per un sentiment de pèrdua, la qual cosa era, de fet, una de les seves preocupacions principals. Quan li vaig preguntar per què, em va contestar: «La vida és principalment això... Cada dia deixem coses endarrere... La pèrdua és, potser, l’experiència més comuna que tenim i penso que, d’alguna manera, això s’ha d’expressar, i, com que no hi ha gaire llocs per a dir-ho, és important que algú ho faci escrivint.» 

Deu anys després de la seva mort, el sentiment de pèrdua encara és palpable.

 

CHRISTOPHER BIGSBY (1941) és un novel·lista, crític literari i biògraf britànic. Pertany a la Royal Society of Literature i a la Royal Society of Arts. Ha presentat i dirigit programes literaris a la ràdio i a la televisió. Ha escrit crítica literària per als diaris The Guardian, The Independent i The Daily Telegraph. És professor d’estudis nord-americans a la Universitat d’East Anglia, Norwich, on va coincidir amb W. G. Sebald, de qui va ser amic.