Walser o l’elogi del sentiment

Alfredo Cahn

 Anunci del detergent Persil

 Hi havia una època en què abundaven els títols de llibres duplicats amb la conjunció disjuntiva o: La cristiandat o Europa, de Novalis; Godwi o el retrat de pedra de la mare, de Brentano; Käthchen von Heilbronn o la prova de foc, de Kleist, i molts altres. El contista i novel·lista suís Robert Walser pertany, per sensibilitat i estil, a aquella època —la romàntica—, tot i ser contemporani nostre. La seva mort també és romàntica, així com els darrers anys de la seva vida. El 1933 va ingressar en un manicomi. El 25 de desembre de 1956, el dia de Nadal, el van trobar mort a la neu. Hi ha res que sigui més romàntic? Els seus llibres i prou. Què té, doncs, de contemporani? Els anys que va viure, entre el 15 d’abril de 1878 i aquell dia de Nadal. I el món que ens descriu. No hi ha res que impedeixi que algú sigui romàntic al segle xx. No, objectarà algú, però, segons sembla, el romàntic contemporani acaba al manicomi. Sí, és veritat, però... si fos pels romàntics que es tornen bojos, es podrien tancar totes les cases d’alienats que hi ha al món. No, no són els romàntics els qui embogeixen, i menys els qui són com Walser, que és romàntic a la manera d’Eichendorff i Mörike; un romàntic contemplatiu, i no un romàntic fantasiador com E. T. A. Hoffmann o Chamisso. Llegir els llibres de Robert Walser és com un bàlsam. Són el menys embogidor que ens puguem imaginar. Defugen tots els problemes i envolten la vida en un halo feble de color rosa. Però, pel que sembla, la seva perspectiva és anormal. Com la d’Ezra Pound, a qui també van tancar.

 

Walser no s’oposa a la realitat, ni tan sols la critica. Ni de bon tros. Però la seva jovialitat és una acusació permanent. És com aquell gemec alegre de què parla en un dels seus llibres: «Gemega igual com altres riuen, amb la mateixa alegria. Sembla que certes persones es delecten pensant en coses lamentables.» Walser també es delecta pensant en coses lamentables, però no pas per alegria malsana o per malícia, sinó perquè l’obliguen a fer un petit esforç mental per descobrir el cantó amable d’aquestes coses lamentables. No vol patir ni vol que d’altres pateixin, i molt menys per culpa seva. Frueix, doncs, evitant que altres pateixin i «fent alguna cosa» perquè el que sembla llastimós quedi també envoltat en l’halo, de color rosa molt feble, que li permet veure una realitat que molts no descobreixen. La troballa d’aquesta realitat configura una acusació amable permanent. Demostra que fins i tot els més bons podrien ser encara millors si emergissin de la seva realitat gris vers la realitat rosa de Walser.

 

Els llibres d’aquest novel·lista-poeta revelen un món que existeix palpablement i no tan sols en la seva imaginació. Es tracta d’un món que es distingeix de l’altre per un detall i prou: la bondat hi ocupa el lloc de l’ambició. Tret que es vulgui admetre que l’acontentament es pot ambicionar, cosa que, aparentment, és una contradicció. Tanmateix, pensant-ho bé, la contradicció no és tan gran, tan definitiva. L’anacoreta i el filòsof oriental coneixen l’ambició d’acontentar-se. I el conformisme és una virtut cristiana, també. Però el místic cristià i el filòsof oriental lluiten contra l’ambició i per la resignació amb l'objectiu de guanyar el cel o el nirvana. Walser no; Walser es conforma sense esforç i per viure a gust en aquest món. Està content per naturalesa. No troba res a faltar. No el sedueixen ni la glòria ni els diners, ni la saviesa ni l’amor, tot i que res de tot això li és indiferent. Tot el que els altres desitgen per a si mateixos, ell ho vol per contemplar-ho. Com que no desitja les coses per posseir-les, s’hi delecta com a espectador, sense cap responsabilitat. D’aquesta manera les veu més reposadament, sense la distorsió que produeixen tant l’enveja com l’amor. La claredat de la seva visió arriba a la transparència, perquè la passió tampoc no l’enterboleix, ni l’enceguen els prejudicis i encara molt menys els somnis.

 

«La seva existència era tan sols una americana provisòria, un vestit que no li quedava gaire bé», diu d’un dels seus personatges. ¿Això no és el mateix que presentar la radiografia del caràcter d’un individu en forma de fotografia, on en comptes d’un esquelet ingrat veiem una imatge una mica còmica, però que no repugna als sentits i que, tanmateix, permet arribar al mateix diagnòstic i coneixement? Quina manera tan subtil i afable de distingir entre el Jo i l’Ésser de l’individu! Quina manera d’excavar ben a fons sense molestar el lector! Walser tot ho diu així, com qui no diu res, sempre fa la sensació de fregar tan sols la superfície de les coses. A les seves novel·les i narracions, les situacions esdevenen i es desenvolupen sense cap mena de dramatisme. A Der Gehülfe («L’ajudant»), per exemple, una novel·la autobiogràfica que va escriure el 1908, assistim a l’enfonsament dels negocis d’un enginyer inventor, a la casa i l’escriptori del qual l’autor protagonista havia estat assistent en tota mena d’afers. És una oportunitat magnífica per pintar un quadre social realista! Walser el pinta, però el pinta romànticament. Això també sembla un contrasentit, però no ho és. Evidentment, les coses no són com són, sinó com les veiem. Caldria ser un altre Walser per reproduir el to amb què compon aquesta música. Un exemple potser ajudarà a entendre el que vull explicar. L’assetjament dels creditors de l’enginyer li serveix a Walser per destacar les diverses facetes del caràcter del seu ajudant. Així queda constància de la situació angoixant, però la il·lumina un afany per acolorir-la de rosa, fent-la menys penosa per al deutor i els creditors. No és que Walser es proposés dictar càtedra de renunciament, sinó que simplement creu que en la preeminència absoluta del sentiment. Lluny de mofar-se de les preocupacions i els drets legítims dels creditors, els humanitza, els suavitza per mitjà del temperament de l’ajudant que els porta. Tot plegat podríem anomenar-ho romanticisme realista, encara amb més raó perquè la fantasia és un element aliè a la producció d’aquest autor.

 

No hi ha cap raó per no creure el que Walser explica. És més, no tan sols es veuen les figures que descriu, no tan sols creiem que en compartim l’existència, sinó que fins i tot serà difícil trobar una reproducció més fidel de l’ambient suís, polític, social i econòmic i moral del primer quart del nostre segle. L’única cosa que en els seus relats es distingeix del normal —però es pot ser un autor interessant i normal alhora?— és el fet que no expliquen res. Tot s’esdevé sense miracles ni lògica. S’esdevé i prou. De vegades l’autor comença a dubtar i a voler explicar-se les coses. Es pregunta això i allò. Però ho deixa tot sense resposta. Tota la gravitació i la ponderació resta en els fets. Al cap i a la fi, si durant segles i més segles ningú no ha revelat els grans misteris, i la saviesa tan sols ha servit per què els uns desmenteixin els altres i n’assenyalin els errors, per què cal esforçar-se en explicar les coses menudes, que en realitat no tenencap mena d’importància? L’existència serà més plaent un cop n’hàgim desvelat els seus enigmes? La vida ens ha estat donada per viure-la o per turmentar-nos? Walser opta per la primera opció. Ens contagia i ens sedueix. Això darrer sobre tot gràcies al seu estil. Mai ningú no ha fet anar l’idioma alemany amb una gràcia comparable a la de Robert Walser: el seu compatriota Spitteler el va tractar amb la mateixa llibertat i li va donar els mateixos tocs de bellesa; Rilke, Hofmannsthal, Zweig i Hesse han cultivat una prosa i un vers bells,  però només Walser escriu en el nostre segle amb una gràcia seductora i romàntica uns «Germans Tanner», «L’ajudant» i «Jakob von Gunten», tres novel·les autobiogràfiques, i volums de contes eteris com «Proses petites», «Vida de poeta» i «La rosa». Les seves paraules no són música com les d’aquells contemporanis més afortunats; són refilades i riure, però un riure suau, més aviat un somriure entendridor, càlid, un somriure de núvia feliç, plena d’encants, de promeses i esperances.