L’art de W. G. Sebald
A L’art de la novel·la (1987), Milan Kundera es preguntava si aquest gènere literari no havia explotat ja totes les seves possibilitats, coneixements i formes i, per tant, es veuria abocat a la desaparició (final, per altra banda, profetitzat cíclicament des de fa decennis). L’autor txec il·lustrava el seu dubte enumerant diversos escriptors i obres que, al seu parer, han definit això indefinible que és la novel·la: des de la digressió i actitud juganera de Laurence Sterne i del Diderot de Jacques el fatalista, passant pels relats parabòlics i de somnis versemblants de Kafka, la novel·la-assaig de Musil o Broch, i acabant en la reflexió temporal de Proust. Al final, Kundera sentencia: «L’esperit de la novel·la és el de la complexitat».
Debats sempiterns sobre la salut de la novel·la a banda, tot just un any més tard que Kundera escrigués aquestes paraules, W. G. Sebald, un modest professor alemany que impartia literatura en una universitat del sud-est d’Anglaterra, va escriure el seu primer llibre, un poema en prosa. Aquest llibre es va publicar tretze anys després; Sebald acabava de morir en un accident de trànsit i tot just començava a ser reconegut mundialment.
L’obra de W. G. Sebald és clarament hereva dels autors citats per Kundera, però inaugura un gènere híbrid (més híbrid, encara) singular. Si analitzem la seva producció literària des d’un punt de vista cronològic, ens adonem que, des del seu primer llibre, Nach der Natur. Ein Elementargedicht [Del natural], som davant d’un autor diferent: Sebald va una mica més enllà en la tradició borgiana d’esborrar la frontera entre ficció i no-ficció; les seves obres són una barreja de memòries i autobiografia ficcionalitzades, inventaris de curiositats de tota mena, diaris de viatges, reflexions sobre quadres, arquitectura, entomologia... tot en una llengua alemanya que s’acosta més a l’estil romàntic que no pas a l’alemany dels seus dies. Els seus editors, de tot plegat, en van dir novel·les i els crítics maldaven per trobar una definició més exacta. Ell en deia simplement prosa narrativa.
Les referències i vies d’exploració de les obres de Sebald són inabastables. Endinsar-s’hi és quedar-hi atrapat.