La província de Walser

Robert Walser

La particularitat de Robert Walser com a escriptor consisteixen el fet que no expressa mai els seus motius. És el més amagat de tots els escriptors. Sempre està bé, sempre està encantat amb tot. Però el seu entusiasme és fred, perquè passa per alt una part de la seva personalitat, i per això també és sinistre. En ell tot es transforma en naturalesa exterior i el més propi d’ell, allò més íntim, la por, la nega tota la vida.

Fins més endavant no es formaran les veus que es venjaran en ell per tot allò que ha dissimulat.

La seva obra literària és un intent constant d’amagar la por. S’escapoleix de tot arreu abans que no hi hagi massa por en ell —la seva vida vagarosa— i es transforma sovint per salvar-se en allò petit i servicial. La seva instintiva i profunda aversió per tot allò gran, per tot allò que té una categoria i unes pretensions, el converteix en un escriptor essencial del nostre temps, que s’ofega en el poder. Per això un té por d’anomenar-lo, segons els usos lingüístics habituals, un gran escriptor; res no li és tan antipàtic com allò gran. Només és l’esplendor de la grandesa, el que el subjuga, no les seves pretensions. El seu desig és contemplar l’esplendor sense participar-hi. Un no pot llegir-lo sense sentir vergonya per totes les coses que ha considerat importants en la vida exterior i, d’aquesta manera, ell és un sant propi, no és un sant segons les regles buides que han sobreviscut.

La seva experiència en la lluita per l’existència el porta a l’única esfera en què aquesta ja no existeix: al manicomi, el monestir dels temps moderns.

Elias Canetti a La província de l’home (traducció de Ramon Monton).