L’obliqüitat de W. G. Sebald davant l’horror

blog_horror2.jpg

Hi ha dues maneres de tractar l’horror. Una passa per mirar de reproduir-lo sense estalviar-nos-en cap detall, amb tota la seva cruesa. És una manera molt perillosa d’actuar perquè acaba insensibilitzant. L’horror es converteix en un lloc comú, en un tòpic. A més, no acostuma a casar amb el mandat moral de respectar les víctimes. Si som conscients dels defectes perniciosos que comporta aquesta actitud, només ens resta confiar-ho tot al que W. G. Sebald anomena «obliqüitat davant l’horror». Després d’haver publicat Austerlitz, Sebald va explicar aquest terme en diverses entrevistes: «Crec que escriure sobre la història atroç de l’Alemanya del segle XX només és possible si hi mantenim una certa distància, de manera obliqua, de manera tangencial [...]». «En la meva obra, les principals escenes d’horror no hi apareixen mai directament, ja que, com les imatges dels camps, tendeixen a anestesiar el nostre sentit moral.»

Així, doncs, als llibres de Sebald trobarem referències a l’horror indirectes, críptiques i molt elaborades. L’efecte que transmeten és molt més permanent i respectuós que el de les obres (literàries i cinematogràfiques, sobretot) que opten per un suposat realisme que sempre implica una reproducció, per tant, en el fons, una falsificació. En aquest sentit, Sebald se situa al costat del cineasta Claude Lanzmann, que al seu documental Shoah (1985) demostra una manera de raonar sobre l’horror molt semblant a la de l’autor alemany.