Els espais en blanc de Robert Walser

pied_robert_walser1.jpg

Robert Walser comença La passejada així: «Faig saber que, a mig matí d'un dia radiant, ja no sé exactament a quina hora, com que em van venir ganes de fer una passejada, em vaig plantar el barret al cap, vaig abandonar la cambra d’escriure o dels esperits, i vaig baixar de pressa les escales per tal de sortir al carrer.» A partir d’aquí, el narrador ens explica les diverses persones que es troba en un periple que comença a la ciutat, se n’allunya lleugerament i que acaba en un estany, on el protagonista s’està ajagut molt de temps fins que s’adona que és tard, que s’ha fet fosc, i s’alça per tornar a casa.

Mentida. Ni barret al cap, ni abandona la cambra d’escriure o dels esperits, ni baixa de pressa les escales, ni surt al carrer; perquè, si surt a passejar, no podrà escriure. De fet, no pot deixar d’escriure. La passejada és mental i les passes són les paraules, una darrere l’altra. Cal anar afegint-ne perquè en el moment que l’espai en blanc es fa evident és quan els esperits apareixen i el gegant Tomzack se’ns creua per recordar-nos que els fantasmes ens persegueixen. És per això que la prosa de Walser és recargolada, les frases són llargues i els circumloquis, digressions, correccions i divagacions s’encadenen sense parar. Escriure és viure.

Robert Walser és també l’autor del que s’han anomenat Microgrames: un conjunt de textos escrits amb llapis i en una lletra minúscula, il·legible i atapeïda que aprofita absolutament tot l’espai possible d’un full.

Rilke va dir que si algú podia viure sense escriure, més valia que no escrigués. Fins que va ingressar al sanatori de Herisau, Walser va seguir aquesta màxima; després, va passejar fins a morir.