Escriure és preservar l’absència contra qualsevol usurpació

Què podem afegir? Hi ha tal vegada un poder cultural, però és un poder ambigu i que sempre s’arrisca, quan perd aquesta ambigüitat, a posar-se al servei d’un altre poder que el sotmeti. Escriure és, en un darrer extrem, allò que no es pot; en conseqüència, allò que sempre cerca un no-poder, rebutjant el domini, l’ordre i, en primer lloc, l’ordre establert; allò que s’estima més el silenci que una paraula de veritat absoluta, protestant així, i fent-ho sense parar. Si calgués citar textos que evoquessin el que hauria pogut ésser una literatura de compromís, els trobaria en èpoques antigues, on la literatura no existia. El primer i que ens és més proper és el relat bíblic de l’Èxode. Hi és tot: l’alliberament de l’esclavatge, la travessa del desert, l’espera de l’escriptura, és a dir, de l’escriptura legisladora a la qual sempre desobeïm, de tal manera que només es rebem les taules esberlades, que no podran constituir una resposta completa, tret de la que ofereix el seu propi esberlament, la seva pròpia fragmentació; en fi, la necessitat de morir sense concloure l’obra, sense arribar a la Terra promesa, que com a tal és inaccessible, però tanmateix sempre esperada i, per això mateix, ja lliurada. Si, en la cerimònia de la pasqua jueva, és tradició reservar una copa de vi per al que precedirà i anunciarà l’adveniment messiànic d’un món just, comprendrem que la vocació de l’escriptor (compromès) no és la de creure’s ni un profeta ni el Messies, sinó la de guardar el lloc a aquell que vindrà, la de preservar l’absència contra qualsevol usurpació, i també la de mantenir el record immemorial que no ens permet oblidar que hem sigut esclaus, que fins i tot alliberats, continuem i continuarem sent esclaus durant tot el temps en què d’altres ho siguin, que (per dir-ho massa simplement) l’única llibertat que hi ha és per a i per l’altre: tasca certament infinita que amenaça amb condemnar l’escriptor a un paper didàctic i d’ensenyament i, per això mateix, amb excloure’l de l’exigència que duu amb si mateix i que el constreny a no tenir lloc, nom, paper ni identitat, és a dir, a no ser mai encara escriptor.

*Article publicat a Le Nouvel Observateur el mes de maig de 1981.

Editorial Flaneur