Edmond Jabès i Max Jacob

El 1935 Max Jacob tenia cinquanta-nou anys i era un dels poetes més importants de França. El 1935 Edmond Jabès tenia vint-i-tres anys i, tret d’un cercle molt reduït d’artistes francòfons d’El Caire (la seva ciutat natal), no el coneixia ningú. I vet aquí que aquell any, durant una estada a París, el segon va visitar el primer i li va demanar que valorés, si us plau, el manuscrit que li duia. Jacob va citar amablement Jabès l’endemà, quan ja hauria llegit el text. L’endemà va arribar i Jabès, tot nerviós, es torna a presentar a can Jacob. «L’he llegit tot i ara l’estriparé perquè puguem parlar-ne amb més llibertat.» I efectivament: ris-ras. Jabès amb prou feines se sap avenir que el seu manuscrit es trobi ara esquinçat a la paperera del costat de l’escriptori. «És excel·lent, però no ets tu. M’imita, però el meu moment ja ha passat.» I durant més d’una hora i mitja Jacob descabdella una lliçó de poesia en què es dedica sobretot a conscienciar Jabès sobre la conveniència de destruir els ídols i d’intentar ser ell mateix. I precisament això és el que Jabès farà la resta de la seva vida: cercar la seva pròpia veu escoltant els mots i qüestionant l’escriptura a través de la qual construeix i desconstrueix la seva identitat.

Max Jacob i Edmond Jabès van mantenir una correspondència intensa fins a la mort del primer al camp d’internament de Drancy l’any 1944.