El poc esperit flâneur de Friedrich Engels

Per bé que el flâneurisme és un fenomen sobretot francès, el primer que fa aparèixer aquest terme en un text literari és Edgar Allan Poe a The Man of the Crowd (1840), que s’esdevé a Londres. Vuit anys després, un escandalitzat Friedrich Engels escrivia això a Die Lage der arbeitenden Klasse in England (‘La situació de la classe obrera a Anglaterra’):

«Una ciutat com Londres, on es pot caminar durant hores sense ni tan sols arribar al principi del seu darrer límit, sense trobar cap senyal que suggereixi la proximitat del camp obert, és realment quelcom singular. Aquesta centralització colossal, aquesta acumulació de dos milions i mig de persones en un punt ha centuplicat la força d’aquests dos milions i mig... Però els sacrificis que això ha implicat es descobreixen més tard. Hem passat un parell de dies voltant damunt les llambordes dels carrers principals i hem descobert que aquests londinencs han hagut de sacrificar la millor part de la seva humanitat per aconseguir cadascuna de les meravelles de la civilització que abunden en aquesta ciutat [...] La gentada dels carrers té alguna cosa de repugnant, alguna cosa contra la qual la naturalesa humana es revolta. Aquestes centenars de milers d’individus de totes les classes i totes les procedències que s’hi creuen, els uns contra els altres, que potser no són tots persones amb les mateixes característiques i capacitats, i amb el mateix interès per ser felices? I tanmateix corren els uns davant dels altres, com si no tinguessin res en comú, res a veure entre ells; només tenen un acord silenciós: tots es mantenen a la banda dreta i així les dues riuades de multitud que avancen, l’una al costat de l’altra, no s’aturaran mútuament; no obstant això, a ningú no se li acut mirar a l’altre ni tan sols un moment. La indiferència brutal, l’aïllament insensible de cadascun dels seus interessos privats resulten més repugnants i més ofensius com més enxubats estan aquests individus en un espai petit».