17 de novembre de 1935
A Stefan Zweig
Estimat amic,
Faig que una segona carta segueixi la primera d’avui perquè em temo que no he estat prou clar. Com que suposeu que un to sec per part vostra em podria fer mal, em veig forçat a témer que mal interpreteu el meu, que només és mig clar.
No us penseu de cap manera que jo hagi pogut mai creure que a vós us sigui fàcil donar-me consells barats, o fins i tot cars, perquè esteu assegurat. Així —què us he de dir que no sapigueu— és com pensa un penques. A vós no us veig pas als núvols, sinó en la tràgica boira que ens envolta a nosaltres els escriptors, i mai veig la vostra existència com a burgesa (si la hi veiés, us ho diria).
Déu no es pot vincular a la meva escriptura en el sentit que vós ho feu. Escriure és un quefer terrenal i, vist des del metafísic, no es distingeix de fer sabates.
Si només vull servir a Déu, m’he de fer monjo. (També espero acabar així.) Com que faig coses terrenals, com novel·les, no veig per què he de viure pitjor que un mal sabater que fabrica botes inservibles. Només quan s’escriu alguna cosa com una imitació de Crist, un no agafa bestretes.
Agafar bestretes és poc pràctic. Però no es pot evitar el que és poc pràctic, perquè també seria impiu. Tots els tifes que escriuen, i que veig a tot arreu, viuen més pràcticament que jo, reben més bestretes i els molesten menys.
Mentre em dediqui a coses terrenals, com novel·les, que en sentit diví no valen ni més ni menys que botes i calçotets, hauré de fer el que ordena la meva situació material per poder-ne viure.
Si vint mal sabaters viuen com volen, també hi pot viure un vint-i-unè. Les sabates que fabriqui no seran pitjors perquè ell, a més, sigui un pobre home en la seva vida privada.
Valoro l’escriptura massa poc per obeir la vostra crida a la meva fe. L’escriptura no és cap designació. Això seria petulància. No hi ha cap artista ni cap geni en tota la Bíblia; cap al Nou Testament; cap en la multitud dels sants. El que nosaltres fem, estimat amic, no té valor davant de Déu, o molt poc.
No és lícit —i em sembla un pecat molt greu— confondre la bestreta pràctica amb la bestreta celestial que Déu també atorga al sabater. Davant d’Ell, sabaters i escriptors són iguals.
Quan un pobre sabater fa que el seu client li doni un senyal per comprar cuir per a les botes d’aquest client, digueu-me: que no és natural? I serà impràctic?
Jo no faig cap altra cosa. (A banda, això sí, que jo he estat tota la vida un d’aquests pocs sabaters encantats als quals els clients estafen.)
No puc viure així. No es pot ser un sant i alhora fer coses profanes. Ja podeu dir-me que el meu deure és servir la literatura. Jo no la serveixo. La literatura és una tasca terrenal, és el meu ofici. És un matrimoni, igual de valuós que una dona. Una cosa terrenal. També l’habitual cohabitació és un bon do de Déu. (Disculpeu el llapis, se m’ha acabat la tinta.)
Ja no vull viure profanament, tampoc. Ja en tinc prou. Profà i miserable, això és massa. Em mata el profà que és miserable. Això és un suïcidi. Això no és humilitat pietosa. Un escriptor és un home mundà. Algú que, amb les meves qualitats, en té per viure al menys tan bé com l’últim dels seus col·legues. No és absolutament necessari, però en el sentit terrenal seria just.
Us abraça cordialment, vostre,
Joseph Roth