Thomas l’Obscur

Novel·la? Assaig filosòfic? Autobiografia? Deliri? Thomas l’Obscur és un llibre exigent, un repte per a qualsevol lector, però sobretot per al que entengui la literatura com a simple desenvolupament d’un fil narratiu, amb personatges descrits amb detall i unes coordenades d’espai i temps ben delimitades. De Thomas l’Obscur, algú n’ha dit una obra hermètica, però això és un tòpic, com tots, molt empobridor. El que és cert és que, a partir d’un llenguatge condensat fins a l’extrem, Blanchot suggereix més que no pas explicita. D’alguna manera, amb aquest llibre, el lector ha de reaprendre a llegir. De tant en tant ─sobretot al principi─, Blanchot hi escampa algunes boies perquè al lector li sembli que neda en aigües més o menys segures, però és un miratge i prou. I és que, aparentment només, l’estil de Blanchot remet a una mena de free jazz lingüístic. Aparentment perquè en aquest llibre domina una prosa poètica que s’esfilagarsa fins al límit, que lluita per sortir de si mateixa, que es clava, confon, ofega, i que també (o sobretot) és una reflexió constant sobre el poder en positiu i en negatiu de les paraules. Thomas l’Obscur no és un llibre fàcil.

La boira inicial que acompanya Thomas (el protagonista?) mentre es banya al mar no desapareix de l’obra en cap moment. Com que no hi veiem clar, doncs, costa molt no fer-se preguntes a mesura que llegim (o que ens sembla que llegim): Qui és, aquest Thomas? És mort? Qui és Anne? On s’esdevé el que s’esdevé? Què s’esdevé? O és que no s’esdevé res? És encertat considerar el llibre una actualització del mite d’Orfeu i Eurídice? O és simplement una reflexió recargolada sobre la impossibilitat de morir? Una llista d’apories centrades en la mort? Ens trobem en un remolí imparable, com els que Thomas troba quan s’endinsa al mar en el primer capítol.

El darrer capítol dels dotze que componen el llibre sembla que obri una escletxa d’optimisme, en un ambient que sembla (en aquesta obra tot sembla) de creació, de naixement, i que potser ens permetrà respirar una mica alleugerits. Però només ho sembla. Aquest moment de creació acaba fonent-se amb un de destrucció, de final, tot i que de final obert. Thomas l’Obscur, ho volgués Blanchot o no, és un llibre enigmàtic. Els pocs crítics que han gosat escriure’n l’han relacionat amb Camus i Beckett; tanmateix, potser un repàs als interessos del Blanchot crític literari aporti algunes claus més concretes: Paul Celan, René Char, Nietzsche, Kafka, Bataille, Hölderlin i Mallarmé.

Maurice Blanchot va (re)escriure Thomas l’Obscur durant gairebé vint anys. És per això que n’hi ha diverses versions. La que va considerar definitiva és més curta que la inicial, ja que, amb els anys, l’autor francès va anar aprimant el text. És la que hem publicat.