1313798-La_Bibliothèque_nationale_à_Paris.jpg

Biblioteca Nacional de París

Tota la memòria del món

«Una vegada, va dir l’Austerlitz, vaig veure en un documental en blanc i negre sobre el funcionament de la Bibliothèque Nationale com els missatges pneumàtics circulaven a tota velocitat de les sales de lectura als dipòsits per una espècie de vies nervioses, i com els investigadors, vinculats en el seu conjunt a l’aparell de la biblioteca, formaven un organisme summament complex i en evolució constant, que necessitava alimentar-se de miríades de paraules per poder produir, al seu torn, miríades de mots. Crec que aquesta pel·lícula, que només he vist un cop, però que en la meva imaginació s’ha tornat cada vegada més fantàstica i monstruosa, es titulava Toute la mémoire du monde i l’havia realitzat Alain Resnais.»


El guió de Tota la memòria del món (1956) el va escriure Remo Forlani. El teniu aquí:

«Com que té una memòria curta, la humanitat acumula una quantitat innombrable de recordatoris. Davant d’aquests magatzems plens a vessar, els homes tenen por de ser engolits per una munió d’escrits, per una massa de paraules. Aleshores, per a garantir la seva llibertat, construeixen fortaleses. 

A París, els mots s’empresonen a la Biblioteca Nacional. S’hi pot trobar tot el que s’imprimeix a França. Qualsevol signe que l’home hagi traçat té un lloc en la secció més rica que hi ha: la dels manuscrits. A la sala de lectura de la secció de premsa es desenvolupa un espectacle que canvia constantment. Aquí es consulten una gran part dels diaris de tot el món. A la sala de les il·lustracions, es conserven totes les imatges, siguin gravats, litografies o fotografies. És un museu. La sala de les medalles també és un museu. El primer que hi va reunir tresors, aquí, va ser Lluís XIV. Les estrelles, els satèl·lits, els meteors, les capitals i els seus suburbis es poden trobar al departament de mapes i plànols. 

Edificada en una època en què s’imprimia poc, la Biblioteca Nacional acumula, ara, uns tres milions de volums cada segle. Per a evitar un sobreeiximent, s’enfonsa constantment dins la terra i s’eleva cada cop més amunt, cap al cel. 

Per a poder disposar d’aquesta memòria gegantina, cal que els qui se n’encarreguen cataloguin els tresors que conté. Els trien, els analitzen, els classifiquen, els numeren metòdicament. Han calgut segles per a inventariar els sis milions de llibres i els cinc milions d’il·lustracions que es conserven a la Biblioteca Nacional. Es tracta d’una tasca indispensable, perquè sense catàleg aquesta fortalesa seria un país sense ruta i prou. Ha calgut concebre disciplines que amb el temps han esdevingut lleis. Per a inventariar el gruix de coneixements, ha calgut recórrer a mots clau. Amb el temps, va néixer el gran Catalogue des imprimés [catàleg dels impresos], la qualitat principal del qual és que no s’acaba mai.

Memòria exemplar, la Biblioteca Nacional emmagatzema tot el que s’imprimeix a França. Una sola secció, la dels diaris, ha de digerir cada dia dos-cents quilos de paper: diaris, revistes, butlletins, annals i almanacs. Si una col·lecció està incompleta, perd el seu valor, per això aquí es prohibeix la més mínima manca de concentració. Si en falta cap número, algú el reclamarà. Alguna d’aquestes edicions només es deuran consultar un sol cop, però cal conservar-les igualment, és la regla del joc. D’entre les col·leccions, s’ha descobert el primer escrit de Rimbaud, publicat per un diari obscur de les Ardenes. Qui sap si aquestes pàgines no amaguen altres secrets reveladors? Qui sap quin serà el testimoni més fidel de la nostra civilització amb vista al dia de demà? 

La Biblioteca Nacional s’enriqueix a partir de quatre fonts: les donacions, les compres, els intercanvis, i —la principal— el Dipòsit Legal, el qual, instituït al segle xvi, obliga els editors i impressors a lliurar a la biblioteca diversos exemplars de cada obra publicada.  Per a indicar que un volum ha entrat a la Biblioteca Nacional i que mai més no en podrà sortir, s’hi posa una estampilla. L’obra dipositada s’incorpora, aleshores, al fitxer on figuren tots els editors de França. Tot seguit l’inscriuen en el registre d’entrades i se n’estableix ràpidament una fitxa identificativa. Després d’això, empresonada, esperarà el dia de la classificació. Un cop a la setmana, els llibres es trien per a ser repartits a les diverses seccions del servei del catàleg. Alguns s’inscriuen en un fitxer de col·lecció. El llibre s’ha de situar. Es determina a quin camp o àmbit pertany. Se l’identifica i indexa. Se’n difon la descripció electrònicament. Vint fitxes descriptives s’intercalen en diversos arxius, entre els milers de fitxes que fan que la sala de catalogació sigui el cervell de la Biblioteca Nacional. 

Un cop etiquetat, aquest llibre ja no es pot perdre. Una lletra i diverses xifres indiquen el prestatge que ocuparà als magatzems. Catalogat, el llibre anirà a parar al lloc exacte que li pertoca, enmig d’un laberint de més de cent quilòmetres de prestatges. I ja tindrem el llibre al seu lloc. Ben aviat, aquest magatzem antic desapareixerà. En els pròxims vint anys diverses metamorfosis han de transformar la Biblioteca Nacional en la biblioteca més moderna del món. 

Ciutadella silenciosa, aquesta biblioteca conté una quantitat ingent de tresors. Molts es mereixen que ens hi aturem, però no en tindríem prou ni amb cent pel·lícules, perquè qui pot dir quin és el més valuós, el més bell, el més rar? Podria ser el manuscrit inèdit del Journal des Goncourts? El Codex Peresianus que mai ningú no ha pogut desxifrar? Les memòries de Harry Dickson, introbables avui dia? Unes llibretes íntimes que només es podran obrir el 1974? El manuscrit dels Pensées de Pascal? O l’obra completa d’Émile Zola? La pedra de Bagdad i les joies que l’envolten? El quadern de Villard de Honnecourt? O potser un medaller reial? Uns manuscrits gegants de Victor Hugo? El mapamundi de Cabot? O l’escut d’armes d’Enric II? El primer llibre que es va imprimir a París? L’Evangeliari de Carlemany? L’Apocalipsi de Sant Sever? Un Mantegna? Un Dürer? Un Redon? Aquestes riqueses s’han de preservar. Per això se’n controla l’aire, i l’atmosfera es corregeix constantment. Una maquinària, semblant a la del Capità Nemo, manté una temperatura constant favorable al paper, al cuir, al pergamí. Tot això es controla nit i dia. Cal plantar cara a la destrucció costi el que costi. Les relligadures es preserven amb un oli especial. Es restauren escrits de civilitzacions desaparegudes. S’obturen els forats que provoquen els insectes. Els fulls que han saltat, s’encolen. Els llibres s’injecten; es folren. Els mapes i els plànols es protegeixen amb fundes de plàstic. Per a preservar-los de l’ús, els portafolis es col·loquen en rotlles mòbils. Els diaris, el paper dels quals es fa malbé tot sol, es microfilmen. Un cop captades, aquestes imatges perpetuaran la memòria d’uns documents fràgils. 

Però mentre s’esdevé aquesta batalla contra la mort, les demandes van sortint. Els missatges surten disparats constantment a través dels laberints dels magatzems. Quan es troba el llibre que algú ha demanat, es colloca una fitxa al seu lloc. És el seu fantasma. Un darrer control; una darrera identificació del llibre i de la seva fitxa. I heus ací el llibre marxant cap a una línia imaginària, un equador més decisiu per a la seva existència que la travessa del mirall. Ja no és el mateix llibre. Fa un moment formava part d’una memòria universal, abstracta, indiferent, on tots els llibres eren iguals, on es beneficiaven tots d’una atenció tan tendrament glaçada com la de Déu vers els homes. I aquí el tenim, escollit, preferit, indispensable per al seu lector, arrencat de la seva galàxia per alimentar aquest insecte fals, engolidor de paper, fatalment diferent dels insectes només pel fet que cadascun va a la seva. Astrofísica, fisiologia, teologia, sistemàtica, filologia, cosmologia, mecànica, lògica, poètica, tecnologia... Aquí es prefigura un temps en què tots els enigmes es resoldran. Un temps en què aquest univers i d’altres ens lliuraran les seves claus. I això passarà simplement perquè els lectors, cadascun davant del seu fragment de memòria universal, hauran reunit bocí a bocí els fragments del mateix secret que tal vegada es diu felicitat