Lucas van Valckenborch

«Assenyalant l’extensa llengua d’aigua que guspirejava a la claror del sol matinal, em va explicar que un quadre pintat per Lucas van Valckenborch cap a mitjan segle XVI, durant l’anomenada petita edat glacial, mostrava l’Escalda glaçat des de l’altra riba i, darrere seu, més fosques, la ciutat d’Anvers i una franja de terra plana que arribava fins a la costa. Del cel encapotat que cobreix la torre de la catedral de Nostra Senyora cau una nevada, i allà baix, al riu que contemplem tres-cents anys després, va dir l’Austerlitz, els habitants d’Anvers s’esbargeixen sobre el gel, gent del poble vestida amb bruses de color terrós i persones distingides amb mantons negres i gorgeres de randa. En primer terme, cap a l’extrem dret del quadre, una dama ha caigut. Porta un vestit de color groc canari; el cavaller que s’afanya a ajudar-la, uns pantalons vermells molt cridaners a la llum pàl·lida. Quan ara miro el riu i penso en aquesta pintura i en les figures minúscules que hi surten representades, em fa l’efecte que l’instant reproduït per Lucas van Valckenborch no ha fugit, que la dama del vestit groc canari acaba de relliscar o d’esvair-se, que la còfia de vellut negre li ha saltat del cap tot just fa un moment, que aquest petit accident, que la majoria d’espectadors deuen passar per alt, té lloc una vegada i una altra, com si res ni ningú no ho pogués remeiar.»