Walter Benjamin

(Berlín, 1892 – Portbou,1940). Pensador volgudament inclassificable, l’originalitat de Benjamin passa per l’atenció que dedica als detalls que conformen la vida moderna, portadors, segons ell, de significats reveladors que van molt més enllà del que mostren les aparences. Malgrat diversos intents infructuosos, Benjamin no va encaixar mai en l’àmbit acadèmic del seu temps, la qual cosa va influir, més enllà dels esdeveniments històrics que va haver de viure, en una precarietat i inestabilitat constants.

Walter Benjamin va deixar moltes traces: els llibres que va publicar en vida (quatre monografies; una col·lecció editada de cartes, i traduccions de Proust, Balzac i Baudelaire), i una gran quantitat d’assajos i ressenyes que, entre 1910 i 1940, va escriure per a diversos diaris i revistes. A més, Benjamin va gravar gairebé noranta programes de ràdio dels quals no ens n’ha arribat cap (hem perdut, doncs, la seva veu), tot i que en tenim les transcripcions. A banda d’aquesta producció pública, tenim a l’abast una gran quantitat de material més íntim.

Benjamin fou un escriptor de cartes prolífic. A causa dels anys d’exili i de trasllats constants, no va poder intercanviar informació diàriament amb els seus coneguts, la qual cosa explica que les seves lletres estiguin plenes a vessar de detalls biogràfics, d’esdeveniments quotidians i de pensaments. Els seus corresponsals van conservar amb fidelitat unes cartes que contenen idees i fets rellevants. Benjamin era conscient que escrivia per al futur i des de ben jove arxivava i organitzava meticulosament tot el que produïa, ja fos en forma editada, manuscrita, d’esborrany o fotocopiada. Arxius, carpetes, sobres, capses i caixes albergaven correspondència, manuscrits propis i aliens, assumptes privats, memòries, diaris, fotografies, postals, dibuixos i notes, fitxes, inventaris, una llista dels llibres llegits des de la infantesa, una llista de publicacions pròpies, juntament amb duplicats dels seus escrits en diversos esborranys atapeïts de correccions i marques curioses que indiquen associacions i referències creuades. Benjamin guardava trossets de paper, esbossos d’assajos anotats als reversos de fitxes de préstecs bibliotecaris, diagrames en forma de roses dels vents, i sistemes de coordenades que connecten idees. Fins i tot els objectes més efímers tenien un espai al seu arxiu, cosa que ens remet a un dels poetes que més el fascinava, Charles Baudelaire, observador de l’agermanament —que defineix la modernitat— entre tot el que és fugitiu i etern, transitori i immutable.

Un dels formats preferits de Benjamin era la llibreta. Quan no en tenia cap a l’abast, sentia que els seus pensaments estaven «abandonats».[1]

D’aquestes llibretes, se n’han conservat set i dels blocs, tres. Es tracta de pàgines, atapeïdes d’una lletra minúscula,[2] que contenen esborranys d’articles, de cartes, idees, diagrames, citacions pensades com a epígrafs futurs, bibliografies i entrades de diari. Eren els seus llibres portàtils.

Gràcies a les llibretes, a l’entorn de les quals Benjamin va desenvolupar una mena de culte (li agradaven particularment les que tenien fulls prims i translúcids i cobertes suaus de vitel·la), podia satisfer la seva inclinació a escriure mentre es movia per cafès d’arreu d’Europa. Aquests quaderns han sobreviscut perquè, un cop complets, els enviava a alguns amics amb les instruccions següents: «Si us plau, conserveu curosament aquest manuscrit»,[3] amb la condició que l’autor els podia reclamar en qualsevol moment.

* Extracte de Les traces de Benjamin d’Esther Leslie. Traducció de David Cuscó i Escudero.

[1] Gesammelte Schriften, iii. Frankfurt: Suhrkamp, 1991, p. 433.
[2] Per a les reproduccions de nombroses pàgines vegeu Walter Benjamins Archive: Bilder, Texte und Zeichen. Frankfurt: Suhrkamp, 2006.
[3] Gesammelte Schriften, v. Frankfurt: Suhrkamp, 1982, p. 452.