Elegies de Duino

«I nosaltres: espectadors, sempre, a tot arreu, / girats cap a les coses del món, però mai no enllà! / El món ens desborda. L’ordenem. S’enfonsa. / El tornem a ordenar i ens enfonsem nosaltres.»

Segurament els dos factors que més han contribuït a la supervivència impertorbable de les Elegies de Duino, a la seva més que garantida immortalitat, són, per una banda, la seva evocació de la condició humana, amb totes les seves llums i ombres, amb tota la seva glòria i misèria, i, per l’altra, l’exaltació de les possibilitats artístiques, expressives, comunicatives i analítiques de la capacitat creativa de la humanitat en el seu vessant poètic. No he llegit mai cap obra de la potència de les Elegies de Duino que expliqui en una desena de poemes, que sumen només vuit-cents cinquanta-nou versos, el drama i la meravella de la vida d’una manera tan concentrada, intensa, matisada, rigorosa, intel·ligent, profunda, sensible i veraç. […] Tot, absolutament tot, en aquest poema és la manifestació del talent d’un geni inigualable. D. SAM ABRAMS