Pluja negra

«Em pensava que el sol ja s’havia començat a pondre, però, quan vaig arribar a casa, per fi me’n vaig adonar: la falta de llum era provocada per la fumerada negra que cobria el cel. L’oncle i la tieta estaven a punt de sortir-me a buscar. L’oncle tenia una ferida a la galta esquerra perquè, en el moment que havien llançat la bomba, era a l’estació de Yokogawa. La casa estava inclinada, però a la tieta no li havia passat res. L’oncle em va fer notar que jo estava tota esquitxada d’una cosa que semblava fang. També se m’havia embrutat la brusa blanca de màniga curta i el teixit estava fet malbé als punts tacats. Quan em vaig mirar al mirall, vaig veure que tenia taques del mateix color pertot arreu on no em cobria la caputxa antiaèria. Mentre m’examinava la cara, vaig recordar que, quan el senyor Nojima ens havia dit que pugéssim a la barca que havia llogat, ja havia començat a caure una pluja negra. Devia ser cap a les deu del matí. De la banda de la ciutat havien vingut uns núvols molt foscos que tronaven i deixaven caure unes gotes de pluja grosses, potser del gruix d’una ploma estilogràfica. Érem en ple estiu, però feia tan fred que mig tremolava. La pluja no havia durat gaire. Devia trobar-me en estat de xoc, perquè em semblava que havia començat a ploure quan encara érem al camió. Segurament se m’havien esmussat els sentits. La pluja negra havia arribat i se n’havia anat de sobte, com si no volgués que me n’adonés, com si volgués fer trampa.»