CHARLES
BAUDELAIRE
(París, 1821 – 1867)
Baudelaire: l’home que se sent abisme. Orgull, tedi, vertigen: es veu fins al fons del cor, incomparable, incomunicable, increat, absurd, inútil, abandonat en un aïllament total, suportant tot sol la seva pròpia càrrega, condemnat a justificar absolutament sol la seva existència, i escapant contínuament, esmunyint-se de les seves pròpies mans, replegat en la contemplació i, alhora, llançat fora de si mateix a una persecució infinita, a un abisme sense fons, sense parets i sense foscor, misteri a plena llum, imprevisible i perfectament conegut. Però per desgràcia seva, la seva imatge se li continua escapant.
Busca el reflex de cert Charles Baudelaire, fill de l’esposa d’Aupick, poeta endeutat, amant de la negra Duval: la seva mirada va trobar la condició humana. Aquesta llibertat, aquesta gratuïtat, aquest abandonament que li feien por, són el patrimoni de qualsevol home, no el seu particular. És possible tocar-se, veure’s alguna vegada?
Aquesta essència fixa i singular que busca potser només apareix a ulls dels altres. Potser és absolutament necessari ser fora per captar els propis caràcters. Potser no som per nosaltres mateixos com ho són les coses. Potser ni tan sols som: sempre en tela de judici, sempre en suspens, potser ens hem de fer perpètuament.
Tot l’esforç de Baudelaire consistirà a ocultar-se d’aquests pensaments desagradables. I com que la seva naturalesa se li escapa, intentarà atrapar-la en els ulls dels altres. La bona fe l’abandona i ha de treballar sense treva per convèncer-se, ha de mirar de dominar-se davant els seus propis ulls; davant els nostres ulls —però no davant els seus— apareix un nou tret de la seva figura: el de l’home que, malgrat que experimenta profundament la seva condició d’home, busca apassionadament amagar-se-la a si mateix.
Jean-Paul Sartre, Baudelaire (1947)
ARTICLES sobre L’autor:
Baudelaire també va revolucionar la crítica d’art. Article publicat per Jordi Nopca a l’Ara Llegim sobre El pintor de la vida moderna.