Llibres

Shoah és un documental d’una durada de més de nou hores que narra les vivències de testimonis, víctimes i victimaris que van presenciar l’Holocaust. Lanzmann va dir que, en la pantalla, els subtítols del documental eren inessencials, però que si es reunien en un llibre, passaven a l’ordre de l’essencial. És difícil parlar sobre episodis com els descrits pels testimonis. Segurament, l’aportació més valuosa del documental –que nosaltres hem convertit en llibre– és que es limita a transmetre un missatge real.

En aquest llibre recollim els dos textos principals que Walter Benjamin va escriure sobre Kafka. El primer es titula «Franz Kafka. En el centenari de la seva mort», i el segon és una carta que Benjamin va enviar al seu amic Gershom Scholem.

Paràboles i paradoxes és un text estrany i fragmentari. Ara, rere aquesta estranyesa i aparent manca de nitidesa hi trobem les qüestions que van obsessionar una de les ments més particulars, rebuscades i laberíntiques del segle passat. En aquests relats governa la feixuguesa de la llei i de l’Estat, de la qual ningú no pot escapar i que genera una enorme sensació d’angoixa i d’ofec; també hi apareixen la marca inesborrable del pecat original —i les lectures gens comunes i molt sorprenents que en fa l’autor—, i paràboles sobre la Torre de Babel i sobre la impotència d’un déu de la talla de Posidó.

A Les veus de Marràqueix Elias Canetti ens descriu d’una manera atípica el viatge que va fer a aquesta ciutat l’any 1954. Al llarg del llibre, Canetti fa aparèixer les idiosincràsies, trets i gestos d’una tradició que ell no coneixia a partir de diverses imatges, alhora que retrata els múltiples vessants d’aquesta ciutat. Les veus de Marràqueix és el resultat de confrontar-se amb una realitat que no és la pròpia, a partir de tenacitat d’observar les peculiaritats que s’amaguen en un món desconegut; és el testimoni d’un viatger que va mirar de captar l’essencial d’un món desconegut parant atenció als sorolls, els rugits, els brams i les veus d’una ciutat efervescent.

Una temporada a l’infern és un dels poemes més originals de la història de la literatura. Entendre’l monolíticament, com si fos una peça perfectament acabada i coherent, és gairebé impossible: prova d’això són les múltiples interpretacions que se n’han fet. Són innegables, però, la força i la visceralitat que es desprenen de la veu de Rimbaud. A Una temporada a l’infern, Rimbaud pretén recuperar la clau d’un antic festí on «tots els cors s’obrien, on corrien tots els vins».

Monsieur Teste –tant el llibre com el personatge– es pot considerar el jo literari de Paul Valéry. Així com Valéry, amant del rigor de les matemàtiques i de la ciència, va arribar a detestar la vaguetat i la imprecisió, Monsieur Teste cerca constantment l’exactitud de l’intel·lecte. No és casualitat que les primeres paraules del llibre siguin: «L’estupidesa no és el meu fort». La diverses seccions del llibre, sense relació aparent, acaben desvelant els trets distintius de Monsieur Teste i de Valéry.

Vida, obra i bogeria de Friedrich Hölderlin mostra com els fets aparentment més trivials poden fer davallar fins a la bogeria un esperit genial; com un caràcter inicialment tendre, delicat, extremament agradable i fascinant pot torçar-se i caure en l’aïllament absolut si l’ambient que l’envolta no és l’idoni.

L'home de la multitud és el primer relat literari de pes on apareix la figura del flâneur. És el fil que estiraran Baudelaire i Benjamin per elaborar les seves descripcions d’un personatge fonamental per entendre el naixement de la ciutat moderna.

L’Enciclopèdia dels morts no s’ocupa només dels béns materials, no es tracta d’uns acurats apunts comptables, no és cap inventari ni cap llista de noms com el Llibre dels Reis o el Gènesi, tot i que també és això. Al Llibre es parla dels estats anímics del protagonista, de la seva perspectiva del món, de la seva relació amb Déu, dels seus dubtes sobre l’existència del més enllà, de les seves normes morals. Però allò que resulta més sorprenent és aquesta increïble fusió entre l’interior i l’exterior. La insistència en els fets materials condueix directament a la relació lògica que els fets tenen amb l’individu, i amb tot allò que anomenem ànima.

Així són els éssers humans, i quina altra cosa hauríem esperat de l’Andreas? Va passar la resta del dia en diverses tavernes, i ja començava a donar per fet que s’havia acabat definitivament l’època dels miracles i que la seva vida anterior havia tornat a començar. I decidit a emprendre aquell lent declivi al qual els bevedors sempre estan disposats —els sobris no sabran mai què és—, l’Andreas va tornar a la vora del Sena, sota els ponts.

És com ens imaginem el coneixement: fosc, salat, clar, mòbil, totalment lliure, obtingut de la freda i dura boca del món, nascuda dels pits rocosos per sempre, fluint i enretirant-se, i com que el nostre coneixement és històric, fluent i fluid.

Per al flâneur perfecte, per a l’observador apassionat, és un goig immens buscar el domicili en la massa, movedissa, fugissera i infinita. Ser fora de casa i sentir-se a casa a tot arreu; veure el món, ser al centre del món, i continuar amagat del món, són alguns dels plaers menors d'aquests esperits independents, apassionats i imparcials, que la llengua només arriba a definir amb poca gràcia.

Cal estar sempre ebri. Tot és això: és l’única qüestió. Per no sentir el pes horrible del Temps que us destrossa les espatlles i us empeny cap a terra, us heu d’embriagar sense treva. Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com us vingui de gust. Però embriagueu-vos.

A la part inferior de l’esglaó, cap a la dreta, vaig veure-hi una petita esfera tornassolada, d’una resplendor gairebé intolerable. En un principi em va semblar que era giratòria; després vaig comprendre que aquell moviment era una il·lusió produïda pels vertiginosos espectacles que tancava. El diàmetre de l’Aleph devia ser de dos o tres centímetres, però l’espai còsmic era allí, sense cap reducció de mida. Cada cosa (la lluna del mirall, diguem) era infinites coses, perquè jo la veia clarament des de tots els punts de l’univers.

Feia estona que havia deixat enrere els pescadors de la platja quan, a primera hora de la tarda, vaig arribar a Benacre Broad, un llac d’aigües salabroses situat darrere un banc d’arena, a mig camí entre Lowestoft i Southwold. El llac està encerclat per la corona verda d’un bosc d’arbres de fullatge que s’està extingint a causa de l’erosió progressiva de la costa. Només és qüestió de temps que una nit de tempesta desfaci el banc de sorra i modifiqui l’aspecte de tota la regió. Però el dia que hi vaig passar una estona assegut a la riba encalmada, em va fer l’efecte que veia l’eternitat.

[...] Segurament els dos factors que més han contribuït a la supervivència impertorbable de les Elegies de Duino, a la seva més que garantida immortalitat, són, per una banda, la seva evocació de la condició humana, amb totes les seves llums i ombres, amb tota la seva glòria i misèria, i, per l’altra, l’exaltació de les possibilitats artístiques, expressives, comunicatives i analítiques de la capacitat creativa de la humanitat en el seu vessant poètic. D. SAM ABRAMS

[...] «Des que el vaig llegir, ja fa una vintena d’anys, aquest escrit no ha deixat de perseguir-me, de fascinar-me, d’intrigar-me, d’emocionar-me. L’he llegit, i rellegit, i tornat a llegir, desenes de vegades, amb la sensació —o la il·lusió—, cada vegada que el llegia, que hi descobria aspectes nous, que em capbussava més endins en la infinita espessor del text, que per fi entenia allò que, poc abans, semblava encara hermètic i opac.»

[...] Seria bo de precisar que aquest document no era destinat a la seva publicació. Benjamin va donar-lo o enviar-lo a alguns amics molt propers —Hannah Arendt, Theodor W. Adorno— però ell insistia, en una carta a Gretel Adorno, que no era qüestió de publicar-lo perquè això «obriria de bat a bat les portes al malentès entusiasta». Els seus temors profètics s’han realitzat plenament: una bona part de la literatura sobre les Tesis denoten el malentès, ara entusiasta, ara escèptic, però en tot cas ben incapaç d’entendre l’abast del text. MICHAEL LÖWY.

Escriure, ara, únicament per fer saber que un dia vaig deixar d’existir; que tot, damunt meu i al meu voltant, va esdevenir blau, immensa extensió buida per al vol de l’àguila, les ales poderoses de la qual, quan baten, repeteixen fins a l’infinit els gestos de l’adeu al món. Sí, únicament per confirmar que vaig deixar d’existir el dia que l’ocell rapaç va ocupar tot sol l’espai de la meva vida i del llibre, per regnar-hi com a senyor i devorar [...]

Amb una veu que ja no cantava, que ja ni tan sols xerrava com la de l’ocell xerraire, home sense cap punt d’animalitat, vaig deixar de poder-me expressar. Pensava, fora de tota imatge i de tot pensament, en un acte que consistia a ser impensable. En tot moment jo era aquest home purament humà, únic exemplar d’individu suprem, pel qual cadascú es canvia a l’hora de la mort i que només ell es mor en lloc de tothom.

El mil nou-cents seixanta-set al turó de Baumgartner una de les monges infermeres que hi treballaven sense repòs em va posar damunt el llit el meu Trastorn, acabat d’aparèixer, que havia escrit un any abans a la rue de la croix 60 de Brussel·les, però no vaig tenir prou força per agafar el llibre perquè només feia uns quants minuts que m’havia despertat d’una narcosi de diverses hores en la qual m’havien sumit els metges que m’havien obert el coll per poder-me treure de la caixa toràcica un tumor gros com un puny.