L’enciclopèdia màgica de Walter Benjamin 

MARÍA NEGRONI

Els arxius de l’escriptor alemany són un inventari de tot el que li interessava: citacions, anagrames, dibuixos. El conjunt és un compendi de signes secrets que el món li oferia perquè els desxifrés.

La tecno-arcàdia del Capità Nemo i l’Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert s’assemblen. Ambdues són microcosmos en els quals el codi alfabètic, la taxonomia o la nomenclatura permeten reemplaçar el caos de la història mitjançant un simulacre d’ordre. Tota col·lecció, podria dir-se, és feta d’espècimens embalsamats, relíquies que han estat salvades del continent referencial de l’enunciació i la recepció, en un interior tenaç i voluptuós. D’aquí prové la seva coexistència, tan secreta com fèrria. Les llistes arbitràries no existeixen, ni tan sols les de Borges. Qualsevol llista és una forma ordenada de l’art o del joc, una lleialtat exclusiva als temps privats del subjecte. 

Benjamin ho sabia. De fet, durant la seva vida no va fer més que organitzar fragments, cada cop més conscient del plaer de numerar i comptabilitzar els trofeus de la seva lucidesa. Els seus arxius constitueixen, en aquest sentit, un veritable vademècum, un inventari meticulós de tot el que li interessava. Hi trobem dibuixos, diagrames, llistes bibliogràfiques, índexs de viatges sentimentals, constel·lacions de citacions, anagrames, jocs de paraules, fins i tot una mostra de les troballes lingüístiques del seu fill Stefan, tot registrat amb aquella lletra minúscula, de maniàtic o d’il·luminat, que el caracteritzava, sempre alerta a les coses més incidentals (les més interessants). De fet, és així com Benjamin organitza les seves referències: aferrat a les micrografies del desig i a les il·luminacions del que és inesperat. I després hi aplica la tècnica del muntatge i passa revista a la moda, la publicitat, l’arquitectura, la prostitució o la fotografia, és a dir, a les dades del món, amb la seva pobresa abjecta i el seu luxe insolent, els seus fracassos i els seus testaments. Res no li escapa, res no se li esmuny, d’aquesta escena que el fascina de la mateixa manera que l’esfereeix. El resultat és un compendi d’afinitats secretes. En un dels seus paperets, per exemple, podem llegir-hi: «Revolució i festival; distància i imatges; somni soviètic; intent de donar un sentit a tot; notes per a una traducció de Proust; narrativa i curació; estils del record; La boîte à joujoux de Debussy.» En un altre: «Haussmann i les seves demolicions; excursus sobre art i tecnologia; Marx i Engels sobre Fourier; París com a panorama; Grandville, precursor de la gràfica publicitària; cos i figures de cera; el Palau de Cristall de 1851; estacions de tren, cartells, esglésies: punts en comú.» Es fa impossible no pensar en una revista de novetats. O, més exactament, en un d’aquells passatges parisencs que tant li agradaven, on els aparadors, realçats per la il·luminació flamant de gas, semblaven les ménageries dels grans circs, amb les gàbies vistoses i els animals captius que tenien l’entorn d’un aire fabulós. 

Per dir-ho potser amb més claredat: en el paisatge mental benjaminià, les obsessions són sempre imants. No és important quina forma prenguin. Un somni de Kafka, una gruta, un museu de joguines, el prestatge d’algun bouquiniste o la indagació detectivesca incessant de la ciutat moderna, tot es transforma per a ell en una invitació a passejar per aquells bulevards imaginaris on el desig s’alça sense objectiu i el sentiment general d’abandonament, com passa a Nit transfigurada de Schönberg, obre la imaginació com un bisturí. 

Reunir els papers de Benjamin, justament per això, podria semblar tautològic. No ho és. Al contrari, serveix per a emfasitzar, un cop més, el seu mètode inimitable de treball, per a entendre el seu projecte intel·lectual com el que va ser: un arxiu del pensament, de les percepcions, de la història i l’art del segle que li va tocar viure. Fidel a les coses que, en la seva materialitat, són sempre una protesta contra el que és convencional, Benjamin va prioritzar, no pas el valor utilitari de l’objecte, sinó l’escena en què aquest troba el seu destí. Em refereixo als detalls dels quals es poden veure sorgir, si es presta l’atenció que cal, accents de desobediència, moviments anàrquics, alguna cosa que, per un instant, si més no, substitueixi mitjançant una enciclopèdia màgica un món petrificat. 

Hi ha un episodi al Wilhelm Meister de Goethe, titulat «La nova Melusina», que Benjamin esmenta en una carta adreçada a Jula Radt-Cohn, el 9 de juny de 1926. En aquest relat, una jove misteriosa, que porta un bagul més gran que ella, arriba a un alberg alemany. La història continua amb les peripècies d’un viatger que, seduït per la bellesa de la jove, acaba custodiant el bagul que apareix i desapareix de la trama sense cap raó aparent. El bagul, ho descobrim al final, conté un regne meravellós en miniatura (del qual prové la noia). Com el bagul de Goethe que preserva, d’una manera microscòpica, quelcom preciós, així també l’escriptura de Benjamin, diminuta i fràgil, suggereix al lector l’existència d’un món ocult darrere les figures del món. 

Val la pena d’insistir-hi. Potser la característica més nítida de tota la col·lecció sigui aquesta: el que s’hi busca és un recolliment, una protecció, un indret on somniar, un d’aquells llocs que —com el museu, la biblioteca, el gabinet o el poema— permeten allotjar descobriments, rareses, peces úniques, és a dir, presumptes empremtes d’una experiència autèntica. Vet aquí un escenari procliu a l’acumulació i la privacitat, simultàniament addicte a tot el que sigui infinitament minúscul i infinitament incopsable, amb el qual el jo quantifica el seu desig, l’ordena, manipula i carrega de sentit. Diguem que aquest espai —per molt gran i cívic que sigui— li serveix, com una Arca de Noè personalitzada, per a desplegar els enigmes del cos i la memòria, és a dir, un món anterior, sempre lligat a la infantesa i als jocs. No tan sols això. També mostra, amb una claredat ferotge, que la seva tasca és ciclòpia i el seu afany, per fortuna, inabastable. Què seria una col·lecció completa, a banda d’una col·lecció morta? Quan vol això i allò i allò altre, esperonat pel fantasma de la pèrdua i la interrupció, el col·leccionista entén aviat que el que li manca, com en l’escriptura, rellança el desig. No hi ha plaer més intens que aquell que se sostreu. 

«Els grans escriptors, sense excepció, conjecturen en un món que ve després d’ells.» La frase figura en un dels llibres més orgullosament arbitraris de Benjamin: Sentit únic. També allí, enmig d’una galeria sorprenent de nens (Infant llegint, Infant que fa tard, Infant llaminer, Infant als cavallets, Infant amagat, Infant desordenat), podem llegir: «Cada pedra que troba, cada flor que cull i cada papallona que atrapa son l’inici d’una col·lecció. […] Tot just comença a viure, ja és caçador. Caça els esperits la flaire dels quals ensuma en les coses». L’objectiu no és, com es veu, trobar res que sigui nou, sinó renovar el que és vell apropiant-s’ho, perdre’s durant hores en la selva del somni, on els papers d’estany són tresors de plata; els cubs de fusta, taüts; els cactus, arbres totèmics, i les monedes, escuts. La felicitat, per al nen, prové d’un tête-a-tête amb les coses que l’atzar li porta i que ell guarda en calaixos que són fortins, arsenals, zoològics. Igualment, el poeta urbà i flâneur, encarnat per sempre en Baudelaire, exercirà els seu propi plaer esquiu quan projecti la seva mirada al·legòrica sobre el món, és a dir, transporti els seus objets trouvés al desordre pautat de la poesia. 

Es tracta d’una cosa molt simple i molt complexa: en abocar-se a allò que irremeiablement els escapa, els poetes, com els nens, s’embarquen en el seu propi viatge à la recherche du temps perdu, i esdevenen arqueòlegs lúcids, testimonis del vincle precís entre nostàlgia i resistència, aventura i tolerància. Quant a Benjamin, en cadascun dels seus llibres va intentar travessar una frontera. Després, tal vegada, com a Portbou, va comprendre que no tenia cap lloc on anar i es va estimar més quedar-se en el seu vedat de caça, on és possible continuar sent encara, avui i ahir i demà, un hoste inestable i bel·licós.

* Traducció de David Cuscó i Escudero. 

WALTER BENJAMIN (Berlín, 1892 – Portbou, 1940). Pensador volgudament inclassificable, l’originalitat de Benjamin passa, en gran part, per l’atenció que dedica als detalls que conformen la vida moderna, portadors, segons ell, de significats reveladors que van molt més enllà del que mostren les aparences. Malgrat diversos intents infructuosos —sospitasament poc entusiastes—, Benjamin no va encaixar mai en l’àmbit acadèmic del seu temps, la qual cosa va influir, més enllà dels esdeveniments històrics que va haver de viure, en una precarietat i inestabilitat constants. Benjamin és hereu d’Edgar Allan Poe i de Baudelaire pel que fa a l’estudi (i la pràctica) del flâneurisme i el centre d’aquest projecte editorial.