Una conversa amb W. G. Sebald
JOSEPH CUOMO
Extracte del llibre The Emergence of Memory: Conversations with W. G. Sebald (2010).
Edició de Lynne Sharon Schwartz. Seven Stories Press. Traducció de David Cuscó i Escudero
Joseph Cuomo: Aparentment, si més no, Die Ringe des Saturn [Els anells de Saturn] és un viatge a peu per la costa est d’Anglaterra. Ara bé, mentre camina, contempla un paisatge des d’un turó o seu al llit en una habitació d’hotel, la consciència del narrador es veu assaltada per tot d’al·lusions i d’observacions. I, així, els lectors també hi trobem una gran quantitat de coses, des de les obres de Sir Thomas Browne fins a Joseph Conrad, Borges, Swindburne i la vida de l’emperadriu Dowager. Això, que és una descripció fidel d’aquest llibre, no acaba de revelar el que fa realment, el que aconsegueix. I crec que una de les dificultats que trobem a l’hora de descriure’l és que sembla que hi hagis reinventat la forma narrativa. De fet, el fil narratiu de la novel·la és com si fos virtualment invisible, tant que no en som conscients mentre llegim. Aparentment no hi ha cap mecanisme artificial, cap construcció intermediària entre el lector i l’experiència de la pàgina. Un amic meu —un escriptor molt bo— em va dir que tan bon punt va haver llegit Die Ringe des Saturn [Els anells de Saturn] va tornar a començar des del principi perquè no era capaç de desxifrar què li acabava de passar, no era capaç de saber com havia passat. M’agradaria saber de quina manera vas enfocar la forma narrativa quan vas escriure aquesta obra. Podríem dir que l’estructura hi era una eina per a expressar en gran part les associacions inconscients que fas durant el procés d’escriptura? O ja l’havies traçada intencionadament abans?
Sebald: No recordo gaire com va anar. Tenia la idea d’escriure uns quants articles per a diaris alemanys i així poder pagar-me el luxe d’estar quinze dies fent excursionisme. Aquest era el pla. Però, és clar, mentre camines, trobes coses. Crec que aquesta és la gràcia de caminar. És una de les raons per les quals m’hi dedico molt. Trobes coses a la vora del camí, o en un museu diminut compres un fullet —que mai no trobaries a Londres— escrit per un historiador local. I en aquest fullet hi descobreixes detalls curiosos que et condueixen a una altra cosa; és una manera de cercar sense mètode, la qual cosa per a un acadèmic és, de ben segur, molt lluny de l’ortodòxia, perquè se suposa que hem d’actuar sistemàticament. Ara bé, mai no m’ha agradat fer les coses sistemàticament. No ho vaig fer ni en la meva investigació per al doctorat, que vaig completar d’una manera aleatòria i capriciosa. Com més m’hi posava, més vaig entendre que, en realitat, l’única manera de trobar res és així, com un gos que corre pel camp. Si t’hi fixes, veus que segueix el seu olfacte, que es mou d’una manera del tot impredictible. I invariablement troba el que cerca. Com que sempre he tingut gossos, he acabat aprenent d’ells. Doncs bé, d’aquesta manera reculls i acumules una petita quantitat de material que va creixent, i una cosa porta a l’altra, i de tot aquest material acumulat de manera capriciosa en fas alguna cosa. I, com que han estat aplegades 20 monogràfic a l’atzar, has d’esforçar la imaginació per tal de crear una connexió entre aquestes coses. Si cerques coses que són com les que ja has cercat anteriorment, aleshores, és clar, hi haurà una connexió entre elles. Ara bé, estaran connectades d’una manera òbvia, cosa que, de fet, si volem escriure quelcom que sigui nou, no és gaire productiu. Cal que ens proveïm de materials heterogenis i així engrescarem la ment per a fer quelcom que no s’hagi fet abans. Jo ho veig així. A partir d’aquí, és clar, la curiositat treu el millor de tu mateix. Per exemple, a Occident en sabem molt poc de l’espantosa Guerra civil xinesa del segle xix —jo no en sabia res—, i en un llibret molt petit escrit, crec, al 1948, i que encara es ven, hi vaig llegir que un tren local petit que voltava pel riu Blyth, a Anglaterra, estava destinat, originàriament, a la cort de l’emperador de la Xina. Es tracta d’un fet únic, impensable. I aleshores, és clar, vols saber de quin emperador es tracta, i consultes l’Enciclopèdia Britànica de 1911 i hi furgues, i la cosa continua. Aquesta és la part més plaent de la feina: descobrir aquestes coses i moure’ns d’una cosa admirable a l’altra. El fet d’escriure, és clar, és una altra història. Es tracta d’una ocupació ben poc agradable.
Cuomo: Aquest procés de descoberta —el gos que corre pel camp—, et passa quan escrius?
Sebald: De tant en tant. Crec que quan escrius hi ha vegades que gairebé saps que vas pel bon camí. No t’ho acabes de creure gaire, però et sents més optimista sobre el que fas que en altres ocasions, i penso que aquesta sensació es referma quan les coses vénen soles. Seus, escrius, mires de desentortolligar una pàgina...
I quan arriba aquest moment, hi ha citacions o figures o coses en què no havies pensat durant divuit anys que ara tot d’una se t’ofereixen. Sempre he trobat que una bona manera de saber si tot rutlla o no consisteix a comprovar que, fins i tot durant el procés d’escriptura, passen coses. Per exemple, el final d’aquest llibre [Els anells de Saturn] tracta sobre la seda, i aquesta secció, al seu torn, acaba amb unes quantes pàgines dedicades a la cultura del dol. Doncs el mateix dia que vaig acabar d’escriure aquesta part, vaig llegir —crec que al Times— les efemèrides del dia, i hi vaig trobar tots els esdeveniments que necessitava. Ja saps què vull dir: la llista del que va passar un dia concret de fa cent trenta o dos-cents vint anys. I tots van encaixar en el text, com si hagués estat escrivint en aquesta direcció. Va ser força sorprenent. Són coses que de vegades passen i, quan passen, és molt gratificant.
Cuomo: Aquest procés s’assembla al que descrius en la novel·la: s’esdevé quelcom inexplicable; no sabem ben bé què fer-ne, però el fet hagi pogut tenir lloc sembla que conté un significat enorme.
Sebald: Sí. Crec que té a veure amb la casualitat, que és molt important en la meva obra (espero que no d’una manera excessiva). Al primer llibre Schwindel. Gefühle [Vertigen], hi és molt evident. Ni les explicacions parapsicològiques, ni les teories de Jung sobre el subjecte m’han acabat mai de fer el pes. Les trobo força tedioses. Ara bé, vaig voler posar un exemple que il·lustrés que d’alguna manera necessitem donar sentit a la nostra existència absurda. Coneixes algú que va néixer el mateix dia que tu: les probabilitats eren d’una entre tres-centes seixanta cinc, tampoc n’hi ha per a tant. Però si aquesta persona t’agrada, aleshores immediatament aquesta casualitat sembla més important... I construïm sobre aquesta base. Crec que tots els nostres sistemes filosòfics, tots els nostres sistemes de creences, totes les interpretacions, fins i tot els mons tecnològics, estan construïts així per tal d’obtenir alguna mena de sentit, encara que tots sabem que no n’hi ha.
Joseph Cuomo ha completat fa poc la seva primera novel·la. També és el director de les Queens College Evening Readings, que va fundar al 1976.