W. G. Sebald, Joseph Roth i el temps

A la Universitat d’East Anglia, W. G. Sebald impartia classes sobre Joseph Roth, un dels seus escriptors preferits. No és estrany, doncs, que en l’obra de Sebald ressoni la veu de Roth. El millor en aquests casos és exemplificar-ho: a Beichte eines morders (‘Confessió d’un assassí’), llibre que Roth va publicar el 1936, el narrador de la història fa la consideració següent sobre el temps:

«Com que el rellotge de la paret del restaurant s’havia aturat i, tanmateix, nosaltres li llançàvem mirades furtives tot i saber que no funcionava, ens va semblar que el temps s’havia extingit, i les busques no només es veien negres damunt l’esfera blanca, sinó fins i tot ombrívoles. Sí, ombrívoles com l’eternitat, insistents en llur immobilisme tossut i gairebé infame; i ens va fer l’efecte que no es movien, no perquè el rellotge estigués aturat, sinó perquè obeïen una consigna pèrfida, com si ens volgués demostrar que la història que Golubtxic ens estava explicant era eternament vàlida i desconsoladora, al marge ja del temps i de l’espai, del dia i de la nit. I de la mateixa manera que el temps s’havia aturat, l’espai en què ens trobàvem també estava en certa manera lliure de totes les seves lleis espacials; i era com si estiguéssim trepitjant no pas terra ferma, sinó les aigües eternament ondulades del mar etern. Ens va semblar que érem en un vaixell. I que el nostre mar era la nit.»

I a Austerlitz, la reflexió és aquesta:

«Els rellotges m’han semblat sempre objectes ridículs, essencialment mentiders, potser perquè, seguint un impuls íntim que no he entès mai, m’he resistit sempre al poder del temps i m’he exclòs de l’anomenada actualitat, amb l’esperança, tal com ho veig ara, va dir l’Austerlitz, que el temps no passés, que no hagués passat, que li pogués anar al darrere, que tot fos com era abans o, més ben dit, que tots els moments coexistissin simultàniament, o sigui, que res del que explica la història fos veritat, que els fets ocorreguts no s’haguessin esdevingut encara, sinó que s’acomplissin just quan hi pensem. [...] Si hem de ser francs, va dir l’Austerlitz al cap d’una estona, la relació entre l’espai i el temps, tal com l’experimentem quan viatgem, encara conserva un cert caràcter il·lusori i il·lusionista, i és per això que, quan tornem d’algun lloc, no sabem mai si, de fet, n’hem arribat a marxar. [...] Si llavors hagués entès que per a l’Austerlitz hi havia moments que no tenien començament ni final i que, d’altra banda, tota la seva vida se li apareixia de vegades com un punt cec sense durada, segurament hauria sabut esperar millor.»