L’art de Sebald

A Els usos del passat, en un passatge dedicat a la diferència entre història i memòria, Enzo Traverso cita Pierre Nola, el controvertit historiador i editor francès: «La memòria és la vida, la qual cosa l’exposa a la dialèctica del record i l’amnèsia, i la fa inconscient de les seves deformacions successives, vulnerable a tota mena d’utilització i manipulació, procliu a estats de latència prolongats i a reviscolaments sobtats». Per bé que l’obra d’on originàriament prové aquest fragment, Les lieux de mémoire, I. La République (1984), pretén privilegiar el concepte d’història per damunt del de memòria, aquesta definició recorda, en gran part, l’experiència de Jacques Austerlitz, el protagonista de la darrera novel·la de W. G. Sebald, Austerliz (2001). El desvetllament progressiu —interromput per diversos períodes de depressió— que durà Jacques Austerlitz a descobrir la seva identitat és un procés dolorós i un bon exemple de com Sebald sap reflexionar literàriament sobre temes que en principi semblen propis de discussions acadèmiques i que en les seves mans esdevenen art.