Part II: Parlar de Walter Benjamin
GEORGE STEINER
Aquest text va ser publicat per primer cop a Benjamin Studies/ Studien 1, 2003, pàgines 13-23. Traducció de David Cuscó i Escudero.
“Dotze punts —els hauríem d’anomenar espais—, d’un seminari imaginari en una universitat imaginària, que demanen, cadascun, estudi i avaluació. Cap especialista, ni cap hermeneuta no pot dominar-los tots, és clar. I des de Scholem, Hannah Arendt, Karl Löwith i Adorno no conec ningú que tingui la profunditat de visió necessària per a entrar en el món terriblement destruït de Walter Benjamin, en la matriu del seu pensament. Quatre companys exiliats en l’era tràgica del judaisme modern, amb vides i sensibilitats emparentades amb la condició obsessiva i agitada de Benjamin. Condició que és absolutament determinant pel que fa a cada aspecte i faceta de l’existència i pensament del pensador berlinès. Aquesta és la qüestió. La identitat i destí jueus de Benjamin és l’eix únic al voltant del qual gira l’abast desconcertant dels seus interessos, el calidoscopi dels seus escrits, fragmentaris, incomplets i provisionals.”
El context de Walter Benjamin és el d’un moto spirituale fonamentalment jueu, un moviment, una Energie d’esperit o Sprachkrise,[13] que va des de Sigmund Freud, Wittgenstein i Karl Kraus fins a l’Escola de Frankfurt, l’estructuralisme semiòtic de Lévi-Strauss, Roman Jakobson i, des d’aquest estructuralisme, vers la direcció iniciada per Husserl i Lévinas.
Una direcció que té un epíleg lògic en la desconstrucció derridiana actual. Hauria de quedar clar, una vegada més, que aquest viratge lingüístic, com en diu la filosofia nord-americana, procedeix íntimament de la revolta jueva, autolacerant i paròdica alhora, contra una logocràcia mil·lenària, contra una sacralització del text revelat com a llei i veritat. Aquesta revolta és tan visible en la Sprachkritik[14]de Wittgenstein i de Karl Kraus com ho és en el joc amb la indeterminació i la buidor de la desconstrucció i el postmodernisme.
Però és una revolta plena, paradoxalment (no: inevitablement), de la dialèctica de la sacralització del llenguatge. No necessitem que Freud ens ensenyi que en les dialèctiques de la preocupació, de la força, de la consciència i de la desesperació, on hi ha atac hi ha contramoviment. La gran Sprachmystik[15] en les accions de rereguarda desesperada de Rosenzweig, de Scholem mateix, de Lévinas, de Paul Celan i de Walter Benjamin, és precisament aquest contramoviment de sacralització profundament talmúdica o, si ho voleu, cabalística, del llenguatge, que fa que els intents actuals d’incorporar Benjamin al carnaval desconstructor, per no dir-ne lacanià o postmodern, siguin tan equivocats i explotadors.
Benjamin es trobava en una cerca incessant, i cito el gran crit al final de Moisès i Aaron: «du Wort, du Wort das mir fehlt», un crit que resumeix el gran drama jueu del llenguatge: «tu paraula, tu paraula que em manques». La transgressió en els sentits essencials del sentit, en les barreres de la parla —que trobem en el Tractatus de Wittgenstein i en el silenci fatal de les sirenes de Kafka— està arrelada de manera cardinal en un judaisme tràgic. La tornada a casa, sempre imminent però que mai no es produeix; una casa on mai no hem estat abans. Així és com m’imagino el messiànic.
Per a Benjamin i els seus contemporanis de patiment, aquest «torneu a la casa on mai no heu estat» es troba ineluctablement unit a la Rettung, a l’Errettung, a la salvació, a la salus de la paraula. No té res a veure, crec, amb la brillant exhibició de temes i actituds sociològiques, psicoanalítiques i desconstructives, tan pròdigues en aquest congrés. Passar per alt, encara que tan sols sigui un moment, el Judentum[16] definidor, envoltant, ara tan irrecuperable —no el podem recuperar, cap estudiós no pot— que és la vida i l’obra de Walter Benjamin, és afegir desolació, injustícia i falsificació a la seva memòria i llegat. Així doncs, per a mi, i perdoneu la franquesa, parlar de Walter Benjamin és dir el kaddish a Portbou.
La plètora actual, l’explosió de material secundari, comença d’una manera terriblement ambigua amb un número especial de la revista Benjamin zum Gedächtnis editada pel penedit Institut de Recerca Social a Nova York el 1942 (per bé que penedit no és la paraula correcta, ho sé). Ja a l’any 1949, vaig ser testimoni de la resurrecció, molt lenta, de les obres de Benjamin, primer a l’Alemanya Democràtica i un any més tard amb el que vaig definir com a Suhrkampkultur.
Entre especialistes és particularment difícil d’arribar a cap mena de Bilanz. Però em pregunto què en deurà sobreviure del pensament i escrits benjaminians. Quina és la seva presència, o, per a usar la gran frase de Kierkegaard, el seu «passat present», seine Gegenwart-Vergangenheit, el passat que és present, que és el que ens importa com a arqueòlegs que som. De la seva obra, què en deurà esdevenir font de discussions i pronunciaments futurs? Qualsevol resposta tan sols pot ser temptativa i repeteixo que segurament deurà ser errònia. Ho sé, i us demano que recordeu que el que us estic dient és clarament una intuïció personal.
Penso tot això en una configuració que inclouria els historiadors dels Annales com Marc Bloch, l’escola d’història de l’art i d’iconologia d’Abi Warburg i Panowski, i el concepte de bricolatge de Lévi-Strauss a la qual ja m’he referit. Walter Benjamin ha fet altament comunicatiu el que William Blake va anomenar en una frase meravellosa «la santedat del minut particular». La seva visió antisistemàtica dels objectes específics, artefactes, trops gramaticals, escenaris urbans, genera un materialisme que és dialèctic, encara que d’una manera molt parcialment marxista clàssica.
Textura i textualitat, la cositat de les coses, la Dinglichkeit —que, és clar, es remunta a Kant—, de la concatenació abstracta i de l’entreteixit que en Benjamin genera una universalitat particular molt rara, no sé expressar-ho d’una manera més intel·ligible, a partir del detall minúscul. Benjamin exposa tesis abstractes i generals, o crides; novament el que Shakespeare anomenava «un hàbitat local i un nom». Com Aby Warburg, ell sap que Déu i la seva immensitat són en els detalls. Aquest hiperrealisme visionari —goso dir-ne així— és segurament fructífer en la història social i la sociologia de l’art d’avui en dia.
Segonament, una gran part de l’assaig famós sobre «La tasca del traductor» és überpointiert, surpointé; la paraula alemanya és l’única correcta, en anglès sona molt cru: too clever by half (‘excessivament brillant’), però l’observació és important. Per exemple, quan afirma que la traducció no s’adreça a cap lector o lectura veritable trobem una expressió paradoxalment molt valuosa. Aquest text virtuós i la praxi de Benjamin com a traductor —que actualment s’estudien molt— segur que continuaran exercint un rol seminal en l’hermenèutica i la poètica de la traducció. Soc prou arrogant per a esperar que After Babel sigui una nota minúscula de l’assaig de Benjamin.
Tercerament, els estudis actuals relacionats amb els mitjans de comunicació poden afegir Walter Benjamin a la llista dels seus precursors. Tenim la seva estètica innovadora de la fotografia i la consideració breu però vívidament suggeridora de la reproducció iconogràfica i de la difusió en massa de l’art, de la qual André Malraux extreu tant per al seu «Museu imaginari», sense esmentar-ne mai la font.
Benjamin va ser un dels primers intel·lectuals i crítics culturals que van dominar i avaluar, justament, el paper de la ràdio. Les qüestions actuals sobre autenticitat i similitud implícites en el nou món multimèdia i d’internet, amb les seves imatges i textos, representen una mena de compliment de les premonicions inspirades de Benjamin, i no puc evitar el pressentiment (tan sols és un pressentiment) que encara ens donarà instruments per a aproximar-nos als problemes epistemològics enormement difícils que comporta el nou món de la realitat virtual.
Quart, la tesi per la qual el deure ètic i cognitiu de la història, del record actiu, és rescatar de l’oblit els oprimits, els esclaus, les víctimes de la injustícia triomfant, i fer-los reviure en contra de l’amnèsia estratègica imposada per la història dels vencedors. Això no és original de Benjamin. Ho trobem en els rememoradors radicals que són els profetes d’Israel. Ho trobem en cada verset del llibre d’Amos. Ho trobem en la ràbia humanitària de Víctor Hugo, a través del dix-neuvième siècle i els seus misérables, que coneixia tan bé. Ho trobem en el crit de Blanqui: «No deixeu que els nostres dèspotes menteixin quan escriuen la nostra història.»
Aquest aspecte és un element integral de les utopies retrospectives del marxisme en el socialisme revolucionari, però Benjamin li dona, indubtablement, una intensitat, una urgència i una dignitat singulars. La seva és la doctrina explícita del que en hebreu anomenem tikun olam. Probablement, una vegada més, la frase clau de Benjamin és tikun olam, que significa aproximadament, ‘reparació’, ‘fer el bé’, ‘salvar per fer el bé el que queda d’aquest món destrossat’.
Contra els vents de l’horror que arrosseguen l’Agelus Novus cap a un futur cec, el prec benjaminià de justícia és viu en la tasca de crítica històrica del colonialisme, de l’opressió que pateixen les dones i els nens, i d’una manera molt evident, en els intents desesperats per recuperar la Xoà de la falsificació i l’oblit.
A l’últim, un llarg epíleg. Podria ser que l’herència més important de Benjamin tingui relació tant amb el desenvolupament de les propostes fragmentàries de Nietzsche com amb les afinitats electives, les Wahlverwandtschaften, entre cultura i barbàrie, entre les humanitats i la inhumanitat.
El document principal aquí és la pròpia vida de Benjamin. Però amb prou feines hi ha un text significant seu, des de la monografia del Trauerspiel fins a les tesis teològiques i històriques pòstumes, que no toqui o no sigui tocat per aquesta paradoxa o antinòmia absolutament centrals, les vinculacions de les quals són, en part, socials. Benjamin assenyala la massa que pateix, l’esclavatge habitual que respira sota els monuments resplendents de l’alta cultura.
Però el quid de la qüestió és molt més profund. Per a Benjamin té a veure amb les interrelacions opaques entre llengua i realitat física, entre ficció i imatgeria responsable, Einbildung, que podrien insinuar el germen de la falsedat, de l’evasió, de la corrupció i crueltat en l’acte estètic en si mateix. Aquest pressentiment, m’aventuro a creure, guia la tasca dels grans crítics, teòlegs i pensadors socials. Al cap i a la fi, en cadascun de nosaltres hi ha un aspecte de Benjamin que ens agrada més que altres. En el meu cas, són les llargues cartes sobre Kafka que va intercanviar amb Scholem el 1938 i que crec que duen l’art de la crítica literària i de la lectura a un cim inigualable.
Cal recordar aquestes i altres nombroses facetes de la presència de Walter Benjamin, del seu Gegenwart (no oblidem que molt abans de Hegel se sabia que Gegenwart conté la paraula contra). En alemany, presència és adversitat. Això és fonamental, dual i dialèctic: el Gegenwart de Walter Benjamin ocuparà aquest congrés durant dies. No podem compactar ni circumscriure fàcilment aquests temes en una figura única. I és precisament aquesta figura que fa que la suma sigui més gran que les parts, encara que aquestes, per a l’especialista, siguin fascinants.
La profunditat d’esperit de Benjamin i el seu geni articulat de la tristesa eren tan grans que aquest home —no ens enganyem— patètic, un captaire, derrotat, tan terriblement derrotat, ha encarnat una immensitat il·limitada de pèrdua i desolació. La pèrdua, cap de nosaltres no pot concebre-la, cap de nosaltres no pot començar a concebre la pèrdua de la Xoà, del que podria haver estat. Ell representa això. Amb Kafka abans de la mitjanit, i amb Paul Celan després de la mitjanit. Tots tres. Walter Benjamin porta damunt de les espatlles el pes inconcebible d’un món que ha esdevingut cendres, d’una civilització anihilada, d’una bestialitat i injustícia irreparables per sempre i totalment. És el portador d’un testimoni immemorial. I no crec que volgués que nosaltres féssim altrament. Gràcies.
13 ‘crisi del llenguatge’.(N. del t.)
14 ‘crítica lingüística’. (N. del t.)
15 ‘mística del llenguatge’ (N. del t.)
16 ‘judeïtat’ (N. del t.)