La revolució és el fre d’emergència

Malgrat les seves llargues estades a Eivissa, Walter Benjamin coneixia poc Espanya, i encara menys Catalunya. Ara bé, en una carta del 27 de març de 1938 que dirigeix al seu amic Karl Thieme, fa servir l’expressió «martiri d’Espanya» referint-se, sens dubte, a l’ofensiva feixista i els patiments de la Guerra Civil. Per altra banda, en aquest mateix fragment també trobem una crítica al que, segons ell, en aquells moments representava el «compromís de la idea revolucionària amb el maquiavel·lisme dels dirigents soviètics i el mammonisme de les autoritats del país». Aquesta denúncia de la posició de Stalin i de Negrín en la Guerra Civil és interessant, però Benjamin no la desenvolupa en cap altre escrit.

El que sí que podem dir és que la revolució llibertària a Catalunya (1936-1937) —que buscava la convergència del combat antifeixista amb l’emancipació social i de la defensa de la llibertat amb la lluita socialista— és un dels grans moments, en la història del segle XX, del que Benjamin anomenava «la tradició dels oprimits». Va ser un episodi extraordinari d’«interrupció messiànica» de la continuïtat històrica, un moment d’insurgència obrera i popular que, durant un breu període, va suspendre segles de dominació dels terratinents, arquebisbes i militars. La Catalunya revolucionària, celebrada per George Orwell i Ken Loach, és part del patrimoni polític i cultural de la humanitat.

Per Walter Benjamin, la lluita de les classes oprimides es nodreix de la memòria dels avantpassats martiritzats. A Catalunya no hi haurà emancipació social i nacional si s’oblida la lluita i el sacrifici de combatents com Buenaventura Durruti, Andreu Nin, Francisco Ascaso, Quico Sabaté o Lluís Companys. Per aconseguir-ho, caldrà raspallar a contrapel les històries oficials i reescriure la història de Catalunya «des del punt de vista dels vençuts».