Entrevista a Elizabeth Bishop

La primavera de l’any 1977, la revista Ploughshares va publicar una entrevista que Elizabeth Bishop havia concedit feia ben poc al poeta George Starbuck. A continuació en teniu alguns fragments:

[...]

G. B.: És evident que t’agrada la informació geogràfica exacta de les coses i que la fas servir als teus poemes.

E. B. : Hi ha gent que això no els agrada. M’han acusat de descriptiva. Fa poc llegia coses noves de Lowell i —fa anys que tenim aquesta conversa— ell em va dir: «Ah, ja ho sé, ara diràs que soc inexacte». El més divertit és que el primer poema que vaig llegir descrivia una taula que la seva dona li havia comprat, una d’aquestes taules modernes blanques i de plàstic, suposo, i ell, d’aquella taula en deia «un dau». I li vaig dir: «Això no ho pots dir». I vam estar força estona amb el diccionari, buscant-hi coses.

G. S. : Tens un gran domini del llenguatge i molts coneixements de les coses particulars, i, permet-me que t’avergonyeixi: admiro la filosofia dels teus poemes, la moral.

E. B. : No sabia que n’hi hagués...

G. S. : D’acord, d’acord. Parlem del poema que clou el llibre: «Cinc vols per sobre». La manera com un matí «feixuc» esdevé, suaument, la nostra antiga manca d’innocència: la depressió de tenir un passat i el coneixement del que és recorrent. «L’ahir portat a l’avui tan lleugerament! (Un ahir que trobo gairebé impossible de suportar)».

E. B. : Sembla que aquest poema agrada.

G. S. : Aquestes coses són la meva debilitat.

E. B. : Suposo que és una experiència que tothom deu haver tingut. Quan vaig publicar el primer llibre, em van fer una crítica força favorable que acabava dient:  «l’autora no té cap mena de filosofia». A la gent de ciutat de vegades els molesta que hi hagi tanta natura als meus poemes.

G. S. : Suposo que en Crusoe era algú criat a la ciutat. L’exactitud amb què manlleves la flora i la fauna per a la seva illeta és tan divertida. [«Crusoe a Anglaterra»]

E. B. : És una barreja de diverses illes.

G. S. : I els anacronismes deliberats també, com la referència a Wordsworth.

E. B. : Ah, els del The New Yorker em van escriure sobre això. Em van tornar la prova i al costat d’aquest vers hi havia la paraula anacronisme, i crec que en algun altre lloc del poema també. Però els vaig dir que ho havia fet a propòsit. Ara, les closques de cargol blaves són de veritat.

G. S. : Hi ha closques així a —com es diuen aquelles illes?—, les illes Juan Fernández?

E. B. : No, no, no; són a les Deu mil illes, a Florida. Fa molts i molts anys, vaig fer un viatge en canoa al voltant dels Keys i moltes altres illes, però només recordo que fantàstiques que eren... Crec que hi havia cargols d’arbre, i encara en guardo moltes closques. Eren molt fràgils i es trencaven fàcilment, i n’hi havia pertot.

G. S. : Allà, ell és un Adam i presentes aquell meravellós petit Edèn d’estar per casa que té una mica de cada cosa: un arbre amb cargols, una varietat d’arbre, una varietat de fruita del bosc...

E. B. : Els tubs de desguàs venien de Florida. N’hi veiem sovint. Tot i això, soc imprecisa. I m’enxampen. Recordes el poema de la nena que gairebé té set anys que s’està a la sala d’espera del dentista, llegint el National Geographic?

G. S. : «Però jo sentia: tu ets un jo / tu ets una Elizabeth / tu ets un d’ells». [«A la sala d’espera»]

E. B. : Sí, sí; aquest. Hi ha una cosa graciosa sobre aquest poema i vaig pensar que potser mai ningú la sabria. Però tot s’acaba descobrint, és clar. La meva memòria havia barrejat dos números del 1918 de la revista. Com que no les havia vistes des de llavors, ho vaig comprovar a la Biblioteca Pública de Nova York. El número del febrer d’aquell any, tal com dic, contenia un article, «La vall dels deu mil fums», sobre Alaska, que jo també recordava. Però les altres coses resulta que eren al número següent, el del març. Quan vaig enviar el poema al The New Yorker, vaig escriure al Howard Moss i li vaig dir: «T’he de confessar que hi ha un petit error». Van ser molt considerats i van dir que no hi havia cap problema. Però, des d’aleshores, dues persones han descobert que són dos números diferents de la revista. Ho han buscat! Hi hauria d’haver afegit un peu de pàgina.

G. S. : Bé, tots els crítics són poetes i tots els poetes són crítics, però crec que si hi ha cap diferència és que els crítics tendeixen a centrar-se més en la literatura i prou. I per això, Richard Ellmann, el compendiós, pot fer aquella antologia enorme, farcida d’informació literària, però quan ha d’afegir un peu de pàgina sobre un nom de lloc, situa les illes Galápagos al Carib.

E. B. : M’ho fa a mi. Dic «Entrant per l’estret de St. John», i ell escriu un peu de pàgina on diu que es tracta d’una illa del Carib, quan es tracta de St. John, a Terranova. Faig servir el llibre a classe i pràcticament tots els peus de pàgina estan malament. Al final li vaig escriure una nota. S’equivoca tres o quatre vegades en els pocs poemes meus que hi apareixen. Dates. Gairebé en tot.

G. S. : Potser ha trobar la manera de tenir una fantàstica col·lecció de cartes de tots els poetes importants d’Amèrica.

E. B. : Bé, em va escriure una resposta molt maca. Però va ser divertit. Llegíem una cosa a classe i m’havia deixat l’antologia, però portava un dels llibres d’en Lowell. Jo llegia del meu exemplar i dos o tres estudiants van dir «Bé, aquí diu que...». Al final es va convertir en una broma i qualsevol cosa que jo preguntava la responien tots junts llegint els peus de pàgina, i de vegades l’encertaven i de vegades no.

G. S. : Als poetes realment els interessen els llocs, els viatges, els descobriments... He rellegit Lowes [The Road to Xanadu, John Livingston Lowes] i és un llibre que està molt bé, però que sosté que Coleridge tenia un gust inexplicable i del tot forassenyat per lectures lleugeres. Relats de viatges! Un dels objectius de Lowes és que vol sorprendre el lector amb tot el que Coleridge va extreure d’aquesta miscel·lània, furgant en coses que ningú amb seny hauria llegit.

E. B. : Sí.

G. S. : A ell li va bé per demostrar el seu argument, però hi va haver una època en què es descobrien meravelles. En Coleridge buscava aquests llibres per motius ben lloables.

E. B. : I com ho saben? Hi ha milers de coses que conflueixen a l’hora de fer un poema, i ningú pot realment separar-les i dir això va comportar això i allò va comportar allò.

G. S. : Què et va empènyer a escriure «Crusoe a Anglaterra»?

E. B. : No ho sé. Vaig rellegir el llibre i vaig descobrir com n’arriba a ser d’horrible, Robinson Crusoe; no me n’havia adonat. Feia molt que no el llegia. I llavors vaig recordar una visita de fa molt temps a Aruba, molt abans que es tornés un centre turístic. Vaig visitar l’illa i és veritat que hi ha volcans petits a tot arreu.

G. S. : No recordo el final de Robinson Crusoe. El poema convergeix amb el llibre?

E. B. : No. No recordo com va anar exactament. Vaig rellegir el llibre sencer una nit. I no recordava que fos tan moral. Tota aquell cristianisme. Per tant suposo que el vaig voler revisar sense tot això.

G. S. : De ben jove jove, quins poetes vas començar a llegir?

E. B. : Quan tenia dotze anys vaig anar a un campament d’estiu i algú em va donar una antologia, una de les primeres antologies de la Harriet Monroe. Allò em va impressionar molt. Mai havia llegit cap d’aquells poetes. Havia llegit l’Emily Dickinson, però una edició antiga, i no m’havia agradat gaire. I la meva tieta tenia llibres de Browning, de la senyora Browning, Thoreau, Tennyson, les Llegendes d’Ingoldsby...

G. B. : Però més endavant, en mirar al voltant i preguntar-te: «De tots els poetes de la generació anterior, amb quins em podria posar d’acord?», vas trobar-ne cap?

E. B. : Auden. Durant els anys que vaig ser a la universitat, Auden va publicar els seus primers llibres, i les meves amistats i jo —no gaire gent— ens hi vam interessar molt. Els seus primers llibres ens van impressionar molt.

G. B. : No veig la influència d’Auden en els teus primers poemes. De fet, em va sorprendre molt que el més proper a la manera de fer del primer Auden és un poema recent: «Notícies de les 12».

E. B. : Aquest és de fa poc, sí. Crec que em vaig esforçar molt per no escriure com ell, perquè tothom ho feia.

G. S. : És com si, de sobte, dècades després, en poguessis fer servir alguna cosa.

E. B. : De fet, el poema «Notícies de les 12» era una cosa ben diferent que vaig començar fa molts anys. En una versió diferent. Amb rimes, em sembla. Sí, m’hi vaig encallar i al final el vaig deixar. No tenia res a veure amb el Vietnam quan el vaig escriure per primer cop: era pura fantasia i prou. Va així.

Tinc un poema de fa temps; un poema llarg, escrit fa molt de temps, durant la Segona Guerra Mundial i tracta d’allò, més o menys. Es diu «Galls». El vaig escriure a Florida, en gran part. Fa un any més o menys, uns amics em van demanar que el llegís i de sobte em vaig adonar que sonava com un pamflet feminista, que no era gens com se suposava que havia de sonar. I és que mai saps com poden arribar a canviar les coses amb el temps.

[...]

G. S. : Tornem a la universitat.

E. B. : Quan hi estudiava, era l’època —la Depressió, el final de la Depressió— en què gairebé tothom era comunista, o aspirava a ser-ho. Però jo soc tossuda per naturalesa: si vols que vagi cap aquí, aniré cap allà, per tant en vaig dedicar a defensar T. S. Eliot. Mai no vaig tenir gaire en compte el feminisme fins...

G. S. : Has començat a anomenar poetes importants per tu amb un home, Auden.

E. B. : Quan em van regalar aquella antologia tenia dotze o tretze anys i a la introducció la Harriet Monroe, suposo que era ella, parlava de Hopkins, i en citava un fragment incomplet d’un poema: “tattered-tasseled-tangled”. Cita aquest i dos o tres versos més. Aquests versos em van enamorar, i més tard, al 1927 o 1928, va aparèixer la segona edició de Hopkins i me la van regalar. Bé, allò va significar molt per a mi. Meravellós. I vaig escriure algunes imitacions molt dolentes de Hopkins. I en vaig estripar força.

[...]

G. S. : Creus en les classes d’escriptura creativa?

E. B. No. Suposo que no ho hauria de dir, però no. Sempre miro de desanimar-los. Als estudiants, els dic que farien molt més bé si estudiessin tots llatí. Llatí i grec. Són molt útils per escriure versos. És una pèrdua de temps. Em fa l’efecte que si ara mateix hi ha cap gran poeta a la Universitat de Boston o a Harvard, ell o ella seu en algun lloc i escriu poesia i no assisteix a les meves classes, ni a les teves ni a les de ningú. Bé, he tingut alumnes que se n’han sortit (dos o tres genis, crec, i uns quants amb molt talent), però para de comptar. L’única esperança que tinc és que quan acabin els estudis els meus alumnes continuïn llegint poesia tota la vida. Què pots ensenyar de debò? Soc un dimoni. Em costa horrors no reescriure el que fan. M’esforço molt per no dir-los: «S’ha de fer així», però de vegades no me’n sé estar.

G. S. : I llavors què passa?

E.B. : Bé, de vegades estan d’acord amb mi. Normalment estan d’acord amb mi perquè no hi tenen més remei.

[...]

G. S. : La rima d’«Un art» et va costar molt?

E. B. : No. Va anar molt ràpid. Va ser un d’aquells casos. Tinc llibretes amb poemes que he recomençat un cop i un altre els últims trenta o quaranta anys i no els puc acabar. I amb aquest, vaig seure i ja gairebé va estar fet. Això no ho hauria de dir. Però passa. Quan ja el tenia pràcticament enllestit i me’n faltaven un parell de versos, em va trucar en Frank Bidart. Li vaig dir: «Frank! Dona’m una rima per went». I ho va fer. Ara no recordo quin vers era, però ho vaig posar directament. Va ser meravellós. Auden té villanelles. «Time can say nothing but I told you so. / If I could tell you I would let you know.» I va afegint versos aquí i allà. Es nota. I funciona.

Aquí teniu l’entrevista sencera.