Carta de Baudelaire a Wagner

A Richard Wagner

Divendres, 17 de febrer de 1860

Senyor,

Sempre m’ha fet l’efecte que encara que un gran artista estigui molt acostumat a la glòria, no ha de ser insensible a una felicitació sincera, sobretot quan aquesta felicitació és com un crit de gratitud, i, finalment, que aquest crit pugui tenir un valor singular venint d’un francès, és a dir, d’un home poc fet a l’entusiasme i nascut en un país on la gent amb prou feines entén més bé la poesia i la pintura que la música. Abans de res, us he de dir que us dec el goig musical més gran que he viscut mai. Tinc una edat en què ja no fa gaire gràcia escriure als homes cèlebres, i hauria dubtat molt a declarar-vos per carta la meva admiració si no fos perquè cada dia ensopego amb articles indignes, ridículs, on es fan tots els esforços possibles per difamar el vostre geni. Senyor, no sou el primer home a causa del qual he hagut de patir pel meu país i avergonyir-me’n. Al final la indignació m’ha empès a expressar-vos el meu reconeixement; m’he dit: «Em vull distingir de tots aquests imbècils».

La primera vegada que vaig anar als Italiens per escoltar les vostres obres, estava poc predisposat i, fins i tot, ho confesso, ple de prejudicis negatius; però tinc excusa: m’han ensarronat tantes vegades i he hagut de sentir tanta música de xarlatans pretensiosos... Vós em vau vèncer de seguida. El que vaig experimentar és indescriptible i, si em feu el favor d’aguantar-vos el riure, miraré de traduir-vos-ho. Al principi em va semblar que coneixia aquella música i, després, pensant-hi, vaig comprendre d’on provenia aquest miratge: em semblava que aquella música era meva, i la vaig reconèixer com tot home reconeix les coses que està destinat a estimar. Per a qualsevol que no sigui un home intel·ligent, aquesta frase seria immensament ridícula, sobretot escrita per algú que, com jo, no en sap, de música, i que basa tota la seva educació en haver escoltat (amb molt de plaer, és veritat) alguns bells fragments de Weber i Beethoven.

Principalment, el que em va tocar de seguida de la vostra música va ser el caràcter de grandesa. Representa alguna cosa gran i impulsa cap a la grandesa. Al llarg de les vostres obres he trobat la solemnitat dels grans sons, dels aspectes grandiosos de la natura, i la solemnitat de les grans passions humanes. Un s’hi sent immediatament enlairat i subjugat. Un dels fragments més estranys i que em van aportar una sensació musical nova és el dedicat a pintar l’èxtasi religiós. L’efecte produït per l’Entrada dels convidats i per la Festa nupcial és immens. Vaig sentir tota la majestuositat d’una vida més gran que la nostra. Encara una altra cosa: sovint vaig experimentar un sentiment d’una força singular; es tracta de l’orgull i l’alegria de comprendre, de deixar-me penetrar i envair, una voluptat realment sensual i que recorda la d’elevar-se enlaire o de rodolar pel mar. I, alhora, la música respirava l’orgull de la vida. En general, aquestes harmonies profundes crec que s’assemblaven als excitants que acceleren el pols de la imaginació. També vaig experimentar, i us suplico que no rigueu, sensacions que deriven probablement del tarannà del meu esperit i de les meves preocupacions freqüents. Hi ha pertot alguna cosa elevada i que t’eleva, alguna cosa que aspira a pujar més amunt, alguna cosa excessiva i superlativa. Per exemple, per fer servir comparacions que prenc prestades de la pintura, m’imagino davant meu una estesa vasta de vermell fosc. Si aquest vermell representa la passió, veig que passa gradualment, a través de totes les transicions de vermell i de rosa, fins a la incandescència de la foguera. Sembla difícil, fins i tot impossible, arribar a convertir-se en alguna cosa més ardent, i, tanmateix, un últim toc traça un solc encara més blanc damunt el blanc que li fa de fons. Això serà, si m’ho permeteu, el crit suprem de l’ànima elevada al seu paroxisme.

Vaig començar a escriure algunes meditacions sobre els fragments de Tannhäuser i Lohengrin que vam sentir, però reconec la impossibilitat de dir-ne res.

I així podria continuar aquesta carta interminablement. Si m’heu pogut llegir, us ho agraeixo. Només em resta afegir algunes paraules. Des del dia que vaig sentir la vostra música, em dic constantment, sobretot en els mals moments: «Si almenys aquest vespre pogués escoltar una mica de Wagner». Hi ha altres persones que senten el mateix que jo. En suma, heu d’estar satisfet amb el públic, que té un instint ben superior a la mala ciència dels periodistes. Per què no feu alguns concerts més, afegint-hi fragments nous? Ens heu fet conèixer un tast de plaers nous, teniu cap dret de privar-nos de la resta?

Un cop més, senyor, us dono les gràcies; heu fet que hagi tornat a connectar amb mi i amb la grandesa, en els mals moments.

Ch. Baudelaire

No adjunto la meva adreça perquè no creguéssiu que potser us demano res.