La llengua d’Edmond Jabès

L’obra d’Edmond Jabès és, en gran part, una resposta a la famosa frase d’Adorno segons la qual després d’Auschwitz no es pot escriure poesia. A parer de Jabès, és justament al contrari: després de l’horror cal escriure poesia, encara que sigui amb paraules malferides. Ara bé, és a partir d’aquesta idea que Jabès qüestiona, també, el llenguatge escollit per la literatura: sospita d’una cultura que creu que pot traduir l’impensable en paraules. Diu: «La poesia només pot ser una protesta contra l’ús trivial del llenguatge, una ruptura que deixi passar una mica de llum». La poesia és una força que es rebel·la davant el que el llenguatge convencional no sap retenir. Com a mesura per a reaprendre a fer servir els mots, Jabès proposa una indisciplina formal dominada per un llenguatge fragmentari i el·líptic que vagi més enllà de cap compromís racional. L’escriptura de Jabès és una renúncia a les formes fixes, a la teoria, i als gèneres, que imposen regles codificades.

Així, doncs, el poema és l’únic camí per explicar la realitat impensable. L’indicible no ha de marcar els límits de la literatura; ara, el poema ha de ser capaç de restar en silenci: «La poesia és l’art de dir el que cal dir, i de no dir res quan no es pot dir res» i «Escriure és el contrari d’imaginar, és escoltar el silenci».

Editorial Flaneur